dimecres, 27 d’abril del 2011

Flam d'avellanes

Dilluns passat va ser el dia de la mona i nosaltres ... vam fer un flam.

Naturalment, també hi va haver les obligades filigranes de xocolata amb motius del Barça per als fillols, però abans, com a postres del dinar familiar, vam menjar flam d'avellanes, unes postres realment extraordinàries, un autèntic llamí.

A més, el flam d'avellanes és un plat tan fàcil i tan ràpid de preparar, que no ens va donar temps ni d'acompanyar-nos d'una mica de música mentre el preparàvem.  Una llàstima!

Bé, el cas és que, per a unes vuit persones raonablement gormandes i no diabètiques, havíem de menester el següent:

- 100 g d'avellanes torrades.
- 1 litre de llet.
- 10 ous
- Sucre


Posades mans a la feina, vam començar per trinxar les avellanes torrades i pelades amb la picadora, fins que van quedar com una pasta homogènia i oliosa.  Tot plegat, un instant.


A continuació, vam posar un pot al foc amb la llet i hi vam abocar la pasta d'avellanes i, així, ho vam deixar bullir just un quart d'hora, tot remenant sovint i vigilant que la llet no vessés.


Mentre la cassola bullia, vam aprofitar per batre els ous en un cassó, amb sis cullerades soperes de sucre.

Com de costum, tampoc en aquesta ocasió vam evitar la caiguda accidental de la forquilla dins de la barreja.


Acabada la cocció de la llet i l'avellana, vam barrejar-ho amb l'ou batut.


A part d'això, vam cremar força sucre (abocat a ull i sense por) en el motlle del flam, tot posant-lo directament al foc, fins que va quedar un magnífic líquid de color torrat que vam escampar per tota la superfície del motlle.

Per cert, mentre ho feia no em podia treure del cap una ocasió en què, per poca traça, el sucre cremat m'havia esquitxat la mà.  La sentida us prometo que va ser històrica.  En aquesta ocasió, però, tot va anar com una seda.


A continuació, vam abocar la barreja que teníem preparada dins del motlle del flam.  Feia goig de veure aquell rajolí espès.




Finalment, no calia sinó posar-ho al forn al bany maria (amb un dit d'aigua a la safata del forn), a uns 200ºC de temperatura.  Durant la cocció, només calia vigilar que la safata no es quedés sense aigua.


Al cap d'una mitja hora, vam començar a punxar el flam amb una agulla, de tant en tant, per comprovar-ne la cocció.  Quan l'agulla va sortir ben neta de la punxada, va ser el moment de treure el flam del forn.  La meravella s'havia consumat.


Ja no calia més que tombar el flam en una plata i servir-lo a taula, una vegada s'hagués refredat.


El gust extraordinari de flam casolà amb avellanes, amanit amb aquell deliciós xarop de sucre cremat, van provocar que, a taula, aquell flam tremolés ben poca estona.  Em podeu ben creure.


diumenge, 10 d’abril del 2011

Goulash

Diumenge, vam tenir convidats.  Ningú de compromís, bàsicament, unes estimades tietes.  Però, amb compromís o sense, a la cuina, a tothom li agrada quedar bé.  I és que, la cuina és, en molt bona mesura, un acte de saludable vanitat, de lluiment personal.

Podríeu al·legar que això no és vanitat, sinó amor:  un desig sincer de complaure l'altre.   Però, quin desig de complaure no busca, alhora, l'aplaudiment?  I de debò que no ho dic a tall de crítica.  La vanitat, en dosis moderades, sempre m'ha semblat una estimable virtut, i d'allò més estimulant.

Bé, prou xerrameca i anem per feina.  Diumenge, a la recerca de la felicitat aliena i, com us dic, també de l'aplaudiment, vam fer un goulash.

El goulash, com sabeu, és un plat d'orígen hongarès que pot fer-se com a sopa o com a estofat de carn.  Nosaltres vam fer l'estofat.  Un excel·lent segon plat!

Val a dir que vam seguir, fil per randa, la recepta que fa temps m'havia passat una bona amiga d'origen hongarès.  L'èxit, per aquesta banda, estava assegurat.  Només calia que els cuiners estiguéssim a l'alçada.

Bé, per a vuit persones sense manies, havíem de menester el següent:

- Carn de bou o de vedell per a estofar, tallada a daus i ben neta i polida.  Habitualment, cal comptar a raó de 200 g per persona.  Nosaltres, per arrodonir la quantitat i per por de fer curt, en vam fer 2 kg.
- 2 cebes grosses.
- 4 pastanagues.
- 2 naps.
- 2 xiribies.
- 4 branques d'api.
- Comí
- Pebre vermell picant (paprika).
- Pebre negre.
- Farina.
- Oli.
- Sal.


A més, aquesta vegada el goulash el vam acompanyar amb una mica de compota de poma i amb arròs blanc, tot i que, potser és més habitual acompanyar-lo amb pasta.  Per al nostre acompanyament vam necessitar:

- 4 pomes.  Nosaltres vam fer servir unes pomes golden que feia alguns dies que rondaven pel fruiter de casa.
- Canyella en pols.
- Arròs.

Però anem, en primer lloc, pel goulash.  Com veureu, no és un plat complicat, però sí laboriós.  Cal posar mans a la feina amb temps suficient.

Per començar, calia tallar a trossets tota la verdura, prèviament pelada i neta, i axí ho vam fer.  Primer, la ceba.


Despés, la pastanaga.


A continuació, el nap.


I encara, la xiribia.


Finalment, l'api, tronc i fulles.


I allà ho teníem tot:  un bé de Déu de carn i verdura a punt per a la cocció, un veritable espectacle de color.


Encès el foc, vam posar a la cassola, en primer lloc, la ceba amb oli abundant.


Una vegada cuita la ceba, però abans que comencés a enrossir, vam afegir-hi la resta de verdures i les hi vam deixar una estoneta, tot remenant sovint, perquè es comencessin a coure.


Tres o quatre minuts després de posar la verdura a la cassola, hi vam afegir la carn i hi vam posar sal, pebre negre i comí, sense atendre mesures, a sentiment.


Quan la carn va ser cuita, hi vam afegir quatre culleradetes de pebre vermell i quatre gots d'aigua.  Per evitar que la carn se sobti i quedi dura, convé que l'aigua sigui ben calenta, bullint, si pot ser. 

Tot plegat ho vam deixar coure durant una mitja hora.  L'oloreta que allò desprenía era un autèntic plaer per a l'olfacte.


Finalment, per espessir la salsa, vam afegir-hi tres cullerades de farina i vam deixar que el goulash fes encara un parell de bulls més.

Val a dir que, si volguéssiu fer el goulash com a sopa, només cal que afegiu aigua en molta més quantitat i que hi poseu unes patates tallades a trossos i, naturalment, que us estalvieu la farina que aquí vam utilitzar per espessir la salsa.  Per la resta, la preparació és exactament igual.

I allà teníem per fi el goulash:  una autèntica meravella amb un deliciós punt picant que, naturalment, pot ser més o menys intens, segons el gust de cadascú.


D'altra banda, mentre el goulash fèia els últims bulls, vam preparar l'acompanyament que us dèia abans:  una compota de poma i un arròs blanc.

Per fer la compota, calia pelar les pomes i tallar-les a trossets.


A continuació, simplement, les vam posar en una cassola, amb mig dit petit d'aigua, just perquè fes el vapor necessari per coure les pomes, i les vam posar ben tapades a un foc molt lent, sense oblidar-nos de remenar-les de tant en tant.


Una vegada cuites les pomes, no calia sinó triturar-les amb el minipimer i afegir-hi canyella en pols.  El resultat és una compota dolça i aromàtica, que un es menjaria a cullerades, però que és una meravella per acompanyar i suavitzar gustosos plats de carn.

Pel que fa a l'arròs, res a dir que no sigui de coneixement públic.  Simplement, un arròs cuit amb aigua i sal i retirat del foc, esvandit amb aigua freda per aturar la cocció i escorregut, quan encara era prou sencer.


Servida a taula la cassola del goulash, acompanyada amb els bols de compota i arròs, us asseguro que va servir per afalagar a bastament els nostres sentits i la nostra vanitat, tal com era generalment desitjat.