Pastís de xocolata de la Laia i el Francesc

Fa un temps la Laia i el Francesc van fer-nos arribar per e-mail la recepta d'un senzill, però extraordinari pastís de xocolata que, des d'aleshores, a casa és el pastís de la Laia i el Francesc.  Per qui el vulgui compartir, aquí us expliquem com el vam fer ahir.

Però abans, deixeu-me parlar-vos de la música que estem escoltant mentre escric, encara que, ho he de confessar, no ve a tomb de res.  Senzillament, m'agrada i em ve de gust parlar-vos-en.  La cançó fa així:

No poto reposare amore 'e coro

Pensende a tie so d'onzi momentu

No istes in tristura prenda 'e oro

Ne in dispiachere o pensamentu

T'assicuro che a tie solu bramo

Ca t'amo forte t'amo, t'amo, t'amo.

Efectivament, es tracta del grup sard Tazenda i del seu disc Bios.  Una meravella!  Hi esteu d'acord?

Però, anem pel suggeriment de la Laia i el Francesc.  El que havíem de menester és el següent:

- 200 g de xocolata fondant, si pot ser, del 70% de cacau.  Nosaltres vam fer servir la que havíem trobat al super, que era del 52%, i el resultat també va ser d'allò més bo.

- 200 g de mantega i una mica més per untar el motllo del pastís.

- 5 ous.

- 200 g de sucre.

- 150 g de farina.

- Un pessic de sal.

- Sucre de llustre.

Per començar, vam tallar la xocolata a trossets ...

I la vam posar en un pot amb la mantega, per desfer-ho tot plegat al foc més lent que mai hagueu vist i, per descomptat, sense deixar de remenar, ni que ens hi hagués anat la vida.

El resultat va ser una extraordinària xocolata desfeta que convidava a sucar-hi pa.  Ens en vam estar, però.

A part d'això, vam separar les clares dels ous dels seus rovells, posant cada cosa en un recipient diferent.

Els rovells els vam barrejar, primer, amb el sucre, sense deixar de batre la mescla.

A continuació, hi vam afegir la farina tamisada perquè no fes grumolls.

La veritat és que la fantàstica pasta groga de rovell d'ou i sucre, amb un aspecte deliciós, havia passat a ser una massa espessa i poc engrescadora.  Arribats a aquest punt, no teníem gens clar que no fóssim a la vora del desastre.

Però allà va anar la xocolata desfeta a salvar la situació.  És a dir, vam afegir la xocolata desfeta que teníem a part, remenant per aconseguir una pasta homogènia.

Després, amb paciència, vam muntar les clares d'ou al punt de neu.  Deixeu-me dir, aquí, que sempre he trobat meravellós com una remenadeta fa canviar l'estat de les coses.

I, en acabar, vam afegir les clares muntades a la mescla.

A la fi, ho havíem aconseguit, ara la massa tenia una textura suau, homogènia, pastosa, extraordinària!

Aleshores, vam untar amb mantega la safata per al forn i hi vam abocar la pasta.  Us ben asseguro que el regalim de la pasta era tot un espectacle, com per fer pagar entrada!

I aleshores ... cap al forn, que, prèviament, havíem escalfat a uns 150ºC.

La recepta de la Laia i el Francesc ens indicava amb precisió que el temps de cocció havia de ser de 25 minuts.  Però, passat aquest temps, vam comprovar, amb una punxada d'agulla, que la massa encara no era cuita del tot, així que la vam deixar al forn entre cinc i deu minuts més.  Segurament, cada forn és un món, i el de casa deu ser lent de mena.

Bé, però a la fi, allà teníem el resultat de la transformació, un pastís més aviat compacte, molt semblant a un brownie sense fruits secs, però, no ho dubteu, deliciós com n'hi ha pocs.

Quan el pastís es va haver refredat, simplement havíem de desemmotllar-lo i escampar-hi per sobre una mica de sucre de llustre.  

Així, doncs, ahir vam berenar aquell pastís deliciós i també n'hem menjat avui per esmorzar, amb tot el plaer dels de casa.  Tan sols ens resta agrair a la Laia i el Francesc el seu dolç suggeriment.

Salmorejo

Ahir, aprofitant que ja comença a fer caloreta, vam fer salmorejo per sopar, un fantàstic plat andalús, d'allò més refrescant, que vam descobrir en un viatge d'estiu per aquelles terres extraordinàries.

Val a dir que el salmorejo és un d'aquests plats antics d'una cuina sensata, de quan no es llençava res que pogués ser de profit, ni que fossin uns senzills rosegons de pa, de quan les coses tenien un valor, fos quin fos el seu preu.

Potser, en els temps de crisi que corren, en què el poder econòmic i els governs de torn ens estan fent cada dia més pobres a la majoria, haurem d'anar oblidant certes dèries de nous rics i retornar, també a la cuina, a aquestes propostes assenyades, però no per això menys bones.

Bé, però ara anem per feina.  Ahir, per fer el salmorejo havíem de menester el següent:

- 1/2 kg de pa sec.

- 2 kg de tomàquets madurs.
- 1 got d'oli d'oliva.
- 1/2 got de vinagre.
- 4 alls.
- 3 ous.
- 6 talls de pernil.
- Sal.

Per començar vam posar dues cassoles amb aigua al foc.  En una, amb l'aigua encara freda, hi vam posar els ous per fer-los durs  (com sabeu, si els ous es posen quan l'aigua ja és calenta, s'esberlen).

En l'altra cassola, vam anar escaldant els tomàquets, prèviament rentats, per pelar-los fàcilment.

Així que, acabades aquestes feines, allà teníem els tomàquets nets i pelats, els ous durs i sense closca i, de passada, també els alls pelats.

Aleshores, vam anar pel pa.  Per començar, vam agafar el nostre mig quilo, aproximat, de rosegons, d'aquests que sempre acaben rodant per la panera, i vam remullar-lo amb aigua.  Després el vam escórrer bé, d'una manera totalment manual.

Val a dir que, segons la recepta de què disposàvem, del pa només s'hi havia de posar la molla.  Nosaltres, per fer el salmorejo només per als de casa, ho vam posar tot, molla i crosta.

A continuació, vam posar en un bol el pa remullat, els tomàquets pelats, els alls també pelats, l'oli, el vinagre i una mica de sal i ho vam triturar tot amb el minipimer, fins que va quedar com una crema homogènia.

Aleshores, va ser el moment de tastar-ho i, si hagués fet falta, afegir-hi una mica més de sal, de vinagre, algun allet més, o el que calgués, al nostre gust.   Per tant, d'entrada és aconsellable que no us passeu en la mesura dels ingredients.  Si us quedeu curts, sempre ho podeu rectificar en aquest moment.

Així mateix, si el salmorejo us quedés massa espès, també hi podeu afegir una mica d'aigua clara.  La consistència final ha de ser la d'un puré, ni molt fluida, ni massa espessa.  Penseu que el salmorejo, a diferència del gaspatxo que és per ser begut, és un plat de cullera.

En el nostre cas, he de dir que, potser perquè vam agafar un got massa gran per mesurar el vinagre, el plat ens va quedar una mica massa fort.

Aleshores, una vegada feta la barreja, més o menys, al nostre gust, vam posar-la a la nevera, per servir-la fresqueta a l'hora de sopar.

Just abans de servir-ho a taula, vam tallar el pernil i l'ou dur a trossets petits.

Aleshores, ja només calia posar el salmorejo en bols individuals, escampar-hi per sobre el pernil i l'ou dur trossejats i amanir-ho amb un rajolinet d'oli del bo.

Aquell plat deliciós, sense trampes ni pretensions, us ben asseguro que ens va alegrar el sopar d'ahir als de casa i, oh meravella! en va sobrar.  Així que també avui ens està esperant el salmorejo, ben fresquet, a la nevera per sopar.  Per tant, poso ara mateix punt final a aquesta explicació, que ja estic començant a salivar.