Bacallà esqueixat amb tomàquet

L'altre dia, vam fer l'esqueixada de bacallà a l'estil de casa, tal com nosaltres tenim per costum de fer-la.

Si voleu, és una recepta simple, poc sofisticada, una mescla primària d'ingredients, però us ben asseguro que, si els ingredients són de primera, el resultat és espectacular.

I aquí és on volia anar a parar:  com de difícil és trobar a ciutat uns tomàquets amb gust autèntic de tomàquet!  Això per no parlar de la barbaritat de trobar tomàquets a qualsevol època de l'any.  Ara ja no només el canvi climàtic ens desorienta tot sovint respecte l'època de l'any en què estem, sinó que el mercat també ho aconsegueix cada vegada que ens hi atansem.

Bé, prou xerrameca i anem per la nostra senzillíssima recepta.

Per fer la nostra esqueixada de bacallà per a unes 5 persones, vam haver de menester els ingredients següents:

- 500 g. de bacallà dessalat per esqueixar (uns 100 g. per persona).
- 1,5 Kg. de tomàquets madurs.
- 1 llauna d'olives farcides.
- Oli d'oliva.
- Sal.
- Pebre negre.

Per començar, vam ratllar els tomàquets, directament en el mateix bol en què ho serviríem a taula.

A continuació, vam esqueixar el bacallà, que prèviament havíem dessalat fins aquell punt lleugerament saladet i gustós que ens agrada a casa.

Vam afegir-hi les olives, tallades a trossets,

i també un bon raig d'oli, sal i pebre negre, al nostre gust.

I ja teníem acabada la nostra esqueixada.  Ja només ens faltava posar-la a la nevera fins a l'hora de dinar, per servir-la fresqueta.

Podrem discutir aquí, si és un plat de cullera o de forquilla, si ens hi agrada sucar pa o no, però, en qualsevol cas, us asseguro que els de casa fem festa major davant d'un plat com aquest.

Sopa de meló

L'altre dia vam tornar-hi a ser:  nosaltres, els fogons i la càmera de fotos.  Aquesta vegada ens havíem proposat de fer una extraordinària sopa de meló.  Una sopa tan gustosa i refrescant com fàcil de fer.

Però, abans d'explicar-vos-ho, hem de parlar-vos de l'extraordinària música de la Tori Sparks que ens acompanya mentre escribim i convidar-vos a conèixer el seu particular viatge des del country de Nashville, on va néixer, fins a la seva particular barreja de músiques feta a Barcelona.   No deixeu d'escoltar el disc El Mar, del 2014, fet juntament amb el grup Calamento, on trobareu perles com la seva preciosa versió de Everybody knows, de Leonard Cohen.  Una música tan deliciosa com la sopa de melò.  Us ho prometem!

Bé, que soni, doncs, la música i arremanguem-nos per fer la nostra sopa.

Per fer la sopa de meló per a unes 4 persones, l'altre dia vam haver de menester el següent:

- Mig meló ben madur.
- 20 g. de formatge parmesà.
- Mitja llimona.
- Unes fulles de menta fresca.
- Uns encenalls de pernil.
- Oli d'oliva suau.
- Sal.
- Pebre negre.

En primer lloc , vam pelar i i tallar el meló, deixant-lo ben net de llavors.

El vam anar posant en un bol, apte per al minipimer.

A continuació, vam escórrer la mitja llimona i vam abocar el suc en el bol del meló.

I, tal qual, hi vam afegir també el formatge parmesà, unes 4 o 5 fulles de menta fresca, una mica de sal, pebre negre i un raig d'oli.

I aleshores, vam posar a treballar el minipimer, fins que va resultar una sopa líquida i sense grumolls.

Una vegada tot va ser ben triturat, vam corregir de sal i pebre, i ... allà la teníem, la nostra sopa de meló ja era a punt.

Per mantenir-la ben fresqueta, la vam posar a la nevera fins a l'hora de dinar.

I quan va ser l'hora, ja només ens va quedar servir-la.  Nosaltres la vam posar en uns bols i la vam guarnir amb uns encenalls de pernil i dues fulletes ben tendres de menta fresca.

La veritat és que vam gaudir d'allò més d'aquella deliciosa sopa d'estiu.

Crema de carbassa i llet de coco

No us lamenteu gens ni mica si mai us donen carbasses, ja sigui un professor o l'objecte del vostre desig amorós, aprofiteu-les i feu-ne un deliciós puré.  Nosaltres el vam fer l'altre dia, si bé he de dir que les nostres carbasses eren comprades al mercat i no el resultat de cap fracàs d'estudiant o d'amant.

Però, abans de res, us he de parlar de la Franca Masu i del seu disc "10 anys" que estem sentint mentre escrivim, una deliciosa recopilació de cançons que, des de l'Alguer, ens vessa el Mediterrani al menjador de casa.  Si mai en teniu l'oportunitat, no us estalvieu aquest bany!

Retornem, però, a les nostres carbasses.  Per fer una extraordinària crema de carbassa i llet de coco per a unes 6 o 7 persones vam haver de menester el següent:

- 1,5 Kg, aproximadament, de carbassa pelada i neta.
- Uns 150 g de cebes tendres.
- Una cabeça d'alls.
- Uns 30 g de gingebre picat.
- 2 llaunes de llet de coco  (És important no confondre la llet de coco amb la crema de coco, una mena de xarop superdolç que no és gens adequat per a aquesta recepta).
- 1/2 litre de llet.
- Sucre morè. 
- Pebre blanc.
- Oli d'oliva.
- Sal.
- Una mica de coco ratllat, per guarnir el plat.

Vam començar per pelar i netejar les carbasses fins a tenir, aproximadament, el quilo i mig que necessitàvem.

Vam tallar-les a bocins no massa grossos.

I les vam posar en una olla amb aigua bullint i una mica de sal.

Quan, en pocs minuts, la carbassa va ser cuita, la vam escórrer i la vam reservar.

A part, vam tallar les cebes tendres a bocins petits.

Vam picar els alls.

I vam pelar i ratllar el gingebre.

En aquest punt, no deixeu d'aturar-vos un moment per gaudir de l'extraordinari aroma d'aquest exòtic tubercle.

Aleshores, vam posar una paella al foc amb oli i, quan va ser calent, hi vam abocar el gingebre ratllat.

Després de donar dues remenades al gingebre, hi vam afegir la ceba i l'all.

Quan tot plegat va ser cuit, abans que comencés a enrossir, ho vam abocar a l'olla amb la carbassa bullida i hi vam afegir la llet de coco.

I, a continuació, la llet, una culleradeta i mitja de sucre morè i mitja culleradeta de pebre blanc.

Aleshores, ho vam triturar tot plegat amb el minipimer, hi vam afegir la mica de sal que ens va semblar que hi faltava i ho vam posar de nou al foc perquè fés un bull d'uns cinc minuts més.

En acabar, ja només ens calia posar la crema de carbassa al plat, per sobre de la qual vam espolsar una mica de coco ratllat, a manera de decoració.

Aquesta crema de carbassa i llet de coco va resultar, senzillament, deliciosa i, alhora, ben sorprenent, amb el seu aroma de coco i gingebre i un punt lleugerament picant.

Si mai ho proveu, després d'aquesta experiència no només ja no lamentareu que us donin carbasses, sinó que ho desitjareu de tot cor.  Paraula!!!

Sopa de ceba gratinada

Corren temps de crisi i els qui manen ens volen cada dia més pobres per poder ser ells cada dia més rics.  D'això en diuen, els molt fariseus, "una economia sostenible".

Per tant, mentre ens faltin les forces per enterrar-los en el mar, com diu el poema de Rafael Alberti tan meravellosament cantat per Paco Ibáñez, ens caldrà ajustar els nostres hàbits de consum, també a taula, a la realitat de les butxaques buides.  Som-hi, doncs !!!

Per fer aquesta excel·lent mostra de la saviesa popular, que és la sopa de ceba, havíem de menester el següent:

- Uns rosegons de pa sec.

- 2 o 3 cebes grosses.
- Formatge ratllat.
- Mantega.
- Oli d'oliva.
- Sal.

Vam començar per plorar una estoneta davant la ceba que havíem de pelar i tallar a bocins.

Mentrestant, havíem posat una olla amb un litre i mig aigua al foc perquè s'anés escalfant.

A continuació, vam llescar el pa sec, ni molt gran ni massa petit.

Quan l'aigua va ser calenta, vam abocar-hi la ceba ...

el pa tallat, un bon raig d'oli d'oliva i sal.

Ho vam deixar bullir tot plegat durant una hora a foc lent, fins que va quedar una sopa més aviat espessa.

Aleshores, la vam abocar en una safata per anar al forn.  Val a dir que, en altres ocasions, l'havíem posat en cassoletes individuals.

Llavors, hi vam escampar per sobre el formatge ratllat i hi vam repartir uns daus de mantega.

I ho vam posar al forn per gratinar-ho.

Quan la sopa va haver agafat un magnífic color torrat, la vam treure del forn i la vam servir a taula i us ben asseguro que aquella sopa sí que va ser realment sostenible.  La saviesa popular té aquestes coses.

Salmorejo

Ahir, aprofitant que ja comença a fer caloreta, vam fer salmorejo per sopar, un fantàstic plat andalús, d'allò més refrescant, que vam descobrir en un viatge d'estiu per aquelles terres extraordinàries.

Val a dir que el salmorejo és un d'aquests plats antics d'una cuina sensata, de quan no es llençava res que pogués ser de profit, ni que fossin uns senzills rosegons de pa, de quan les coses tenien un valor, fos quin fos el seu preu.

Potser, en els temps de crisi que corren, en què el poder econòmic i els governs de torn ens estan fent cada dia més pobres a la majoria, haurem d'anar oblidant certes dèries de nous rics i retornar, també a la cuina, a aquestes propostes assenyades, però no per això menys bones.

Bé, però ara anem per feina.  Ahir, per fer el salmorejo havíem de menester el següent:

- 1/2 kg de pa sec.

- 2 kg de tomàquets madurs.
- 1 got d'oli d'oliva.
- 1/2 got de vinagre.
- 4 alls.
- 3 ous.
- 6 talls de pernil.
- Sal.

Per començar vam posar dues cassoles amb aigua al foc.  En una, amb l'aigua encara freda, hi vam posar els ous per fer-los durs  (com sabeu, si els ous es posen quan l'aigua ja és calenta, s'esberlen).

En l'altra cassola, vam anar escaldant els tomàquets, prèviament rentats, per pelar-los fàcilment.

Així que, acabades aquestes feines, allà teníem els tomàquets nets i pelats, els ous durs i sense closca i, de passada, també els alls pelats.

Aleshores, vam anar pel pa.  Per començar, vam agafar el nostre mig quilo, aproximat, de rosegons, d'aquests que sempre acaben rodant per la panera, i vam remullar-lo amb aigua.  Després el vam escórrer bé, d'una manera totalment manual.

Val a dir que, segons la recepta de què disposàvem, del pa només s'hi havia de posar la molla.  Nosaltres, per fer el salmorejo només per als de casa, ho vam posar tot, molla i crosta.

A continuació, vam posar en un bol el pa remullat, els tomàquets pelats, els alls també pelats, l'oli, el vinagre i una mica de sal i ho vam triturar tot amb el minipimer, fins que va quedar com una crema homogènia.

Aleshores, va ser el moment de tastar-ho i, si hagués fet falta, afegir-hi una mica més de sal, de vinagre, algun allet més, o el que calgués, al nostre gust.   Per tant, d'entrada és aconsellable que no us passeu en la mesura dels ingredients.  Si us quedeu curts, sempre ho podeu rectificar en aquest moment.

Així mateix, si el salmorejo us quedés massa espès, també hi podeu afegir una mica d'aigua clara.  La consistència final ha de ser la d'un puré, ni molt fluida, ni massa espessa.  Penseu que el salmorejo, a diferència del gaspatxo que és per ser begut, és un plat de cullera.

En el nostre cas, he de dir que, potser perquè vam agafar un got massa gran per mesurar el vinagre, el plat ens va quedar una mica massa fort.

Aleshores, una vegada feta la barreja, més o menys, al nostre gust, vam posar-la a la nevera, per servir-la fresqueta a l'hora de sopar.

Just abans de servir-ho a taula, vam tallar el pernil i l'ou dur a trossets petits.

Aleshores, ja només calia posar el salmorejo en bols individuals, escampar-hi per sobre el pernil i l'ou dur trossejats i amanir-ho amb un rajolinet d'oli del bo.

Aquell plat deliciós, sense trampes ni pretensions, us ben asseguro que ens va alegrar el sopar d'ahir als de casa i, oh meravella! en va sobrar.  Així que també avui ens està esperant el salmorejo, ben fresquet, a la nevera per sopar.  Per tant, poso ara mateix punt final a aquesta explicació, que ja estic començant a salivar.