Albergínies farcides

Diumenge passat, vam fer unes extraordinàries albergínies farcides a l'estil de casa.  Un plat deliciós que, inexplicablement, feia massa temps que no fèiem.

No sé si va ser per nostàlgia d'aquells gustos autèntics i casolans que vam pensar a fer les albergínies.  Potser, per la mateixa nostàlgia que ens ha portat a escoltar, mentre escrivim, un meravellós disc que corre per casa d'èxits de la Joni Mitchell.  Serà que anem arribant ja a una edat en què va agafant pes la nostàlgia de la joventut viscuda o, pitjor encara, de la que no vam poder o saber viure en el seu moment?

Bé, no ho sé, però, tant se val.  El cas és que, totalment retornats al present, per fer les nostres albergínies per a 5 persones, diumenge passat vam haver de menester el següent:

- 5 albergínies mitjanes (una per cap).

- 750 g de carn picada de porc (150 g per albergínia).

- 3 cebes mitjanes.

- 5 tomàquets madurs.

- 3 ous.

- Farina de galeta.

- 50 g de pinyons.

- 1 copa de conyac.

- Orenga.

- Pebre negre.

- Sal.

- Oli d'oliva.

Vam començar per preparar els ingredients, abans d'encendre el foc.  Així, vam ratllar la ceba i la vam reservar.

Vam ratllar també el tomàquet.

Vam tallar les puntes de les albergínies i les vam partir per la meitat de dalt a baix.

I, amb l'ajuda d'una cullera, vam buidar-ne bona part de la polpa, deixant cada mitja albergínia com una barca en dic sec.

Aleshores, amb un ganivet, vam fer miques la polpa d'albergínia que havíem extret.  La veritat és que no calia mirar-s'hi gaire, mentre quedessin bocins petits.  En coure's, l'albergínia quedaria pràcticament desfeta entre la resta d'ingredients.

Val a dir que, fa una mica d'angúnia veure la rapidesa en què s'ennegreix l'albergínia tallada.  Però, nosaltres, tranquils:  la cocció ho havia d'arreglar al cap de poca estona.

Fet tot això, vam anar de cara al fogó per preparar el farciment.  Per començar, hi vam posar una paella gran amb força oli i hi vam coure la ceba ratllada.

Paral·lelament, vam engegar el forn perquè s'anés escalfant a 180ºC.

Quan la ceba va ser cuita, sense deixar que s'enrossís, vam abocar-hi la carn picada.

I quan la carn va haver perdut la seva vermellor, vam afegir-hi el tomàquet ratllat.

Ho vam deixar coure sense pressa, fins que el to vermell del tomàquet s'havia convertit en un fantàstic to daurat.

Aleshores, hi vam afegir la polpa d'albergínia que havíem trossejat ben petita.

Aleshores, vam abocar-hi el conyac, els pinyons, i una mica d'orenga, de pebre negre i de sal.

I ho vam deixar coure tot plegat, fins que tots els ingredients van ser ben cuits.  Llavors, vam apagar el foc.

A part, en un bol que aguantés bé la temperatura, vam batre els ous i hi vam barrejar tot el contingut de la paella.  Amb això, el farciment de les albergínies ja va ser a punt.

Per tant, vam agafar les nostres barquetes del dic sec (que lamentablement també s'havien ennegrit) i les vam farcir amb aquella massa, posant-les en una safata del forn, ben untada amb oli.

I un cop ben repartit tot el farciment, vam espolsar farina de galeta per sobre d'aquelles albergínies.

I vam posar les safates al forn durant una mitja hora, aproximadament.  Cap al final de la cocció, vam engegar una mica el gratinador, per tal que les albergínies agafessin una mica més de color.

I aquí va acabar la nostra feina a la cuina.  Ja només va fer falta posar les albergínies al plat i a taula.

I així ho vam fer, amb la més gran satisfacció de tots els de casa.  I us ben asseguro que aquelles barquetes, amb el seu extraordinari carregament, van navegar ben lleugeres fins al fons dels nostres estómacs.

Faves a la catalana

Fa uns dies a casa vam fer faves.  De fet, vam aprofitar que érem en la feliç temporada d'aquest llegum i que teníem a l'abast unes magnífiques faves ecològiques que no podíem pas desaprofitar.

Paradoxalment, tot i trobar-nos com estem en un temps en la nostra història que és com per apretar a córrer, a casa, l'altre dia vam anar a la recerca d'un dels plaers d'aquest temps:  les esplèndides faves de què us parlo.

I és que, una cosa que els nostres sòrdids polítics no podran evitar per més que s'ho proposin, és que el sol segueixi sortint cada dia.  Que sigui, doncs, a la nostra salut!

Bé, doncs, per fer les nostres faves per a 10 persones, el que vam haver de menester va ser el següent:

- 6 kg de faves sense pelar.  De fet, 1/2 kg per cap és una bona proporció per a estómacs estàndard, però nosaltres hi vam afegir un quilet de propina, per si de cas.

- 750 g de pèsols.  Nosaltres, els vam comprar congelats, és a dir, pes net.

- 600 g de cansalada viada.

- 2 botifarres blanques (uns 600 g en total, aproximadament).

- 2 botifarres negres (també uns 600 g en total).

- 1 xistorra.  De fet, la recepta ortodoxa no n'hi portaria de xistorra, però què voleu? A casa estem pel mestissatge sense complexos.

- 4 cebes.

- Unes fulles de menta fresca.

- 4 fulles de llorer.

- 1 cabeça d'alls.

- Una mica de julivert.

- Una cullerada de cacau en pols o una presa de xocolata.

- Un parell de copes de vi blanc.

- Oli d'oliva.

- Sal.

Vam començar la preparació pelant les faves i, mentre ho fèiem, anàvem separant les grans de les petites, perquè després les couríem no ben bé de la mateixa manera.

Val a dir que aquesta és una d'aquelles feines que més val fer en grup, mentre es va fent la xerradeta, si no, això de pelar 6 kg de faves es pot fer etern.  Nosaltres, aquell dia, vam tenir l'ajuda a la cuina de la Núria i la Neus, les quals, a més de pelar faves, van aportar-hi la seva extraordinària saviesa culinària.

Aleshores, vam tallar la cansalada a trossets que, de fet, no calia que fossin massa petits, ja que al coure-la la cansalada es va reduir moltíssim.

Vam engegar el fogó posant-hi una cassola gran amb força oli i la cansalada tallada.

Quan va començar a ser rossa, hi vam posar totes les botifarres.  Com que en alguna altra ocasió que les havíem posat tallades a trossos se'ns havien desfet massa, en aquesta ocasió les vam coure senceres.

Quan tot plegat van tenir un bon color, ho vam treure de la cassola i ho vam reservar a part.  Va ser aleshores quan vam tallar les botifarres a bocins.

I, ja posats, també vam tallar la xistorra, encara crua.

Vam tallar les cebes ben petites.

I mentre fèiem tot això, teníem una olla amb aigua al foc on havíem posat les faves més grosses perquè fessin uns bulls durant uns quatre o cinc minuts.

D'altra banda, vam tornar la cassola al foc, amb l'oli de la cansalada i les botifarres, i hi vam coure la ceba.

Quan la ceba començava a enrossir, hi vam abocar les faves que havíem bullit una miqueta i escorregut bé.

Aleshores, hi vam afegir els pèsols, les faves més petites, el vi blanc i una mica de sal.

Hi vam afegir una mica d'aigua, perquè el suc gairebé cobrís aquella extraordinària barreja de llegums, i hi vam posar les fulles de llorer i de menta.

Ho vam tapar i ho vam deixar coure a foc lent una mitja hora ben comptada, remenant-ho de tant en tant perquè no s'enganxés, però amb molta cura, per no aixafar les faves i els pèsols.

Mentrestant, per no estar ociosos, vam preparar una picada amb els alls, el julivert i la xocolata.

Cal advertir aquí que no heu de fer gaire cas del color poc engrescador que pren la picada.  El resultat final de les faves és molt millor que l'aspecte de la picada.

Quan va ser a punt, vam abocar la picada a la cassola i vam deixar que tot plegat seguís fent la cocció.

Uns cinc minuts abans d'acabar, vam comprovar com anava la cosa de sal i hi vam afegir la cansalada, les botifarres i la xistorra que teníem reservades.

Uns pocs minutets més i després de comprovar si les faves eren cuites, va ser el moment de portar la cassola a taula.

I, com era de preveure, els deu que érem a taula vam fer desaparèixer aquelles faves en menys del que es triga a dir fava, i amb la màxima satisfacció per part de tothom.

Endívies amb pernil

Per fi, diumenge passat vam decidir-nos a fer una recepta que havíem tastat durant les nostres vacances franceses:  unes magnífiques endívies amb pernil.

Val a dir que a casa sempre havíem menjat les endívies crues, en amanida, i la descoberta de l'endívia cuita va estar, per nosaltres, tot un esdeveniment.  Un esplèndit ventall de noves possibilitats s'havia obert davant nostre.

Però, abans d'explicar-vos una d'aquestes possibilitats, deixeu-me que us parli de la música que sentíem mentre cuinavem:  es tracta dels disc Traffic d'abstraction, de Pascal Comelade.  Amb aquesta música, us asseguro que, ni remenant la cassola podreu deixar de ballar.  Quina delícia!

Bé, el què havíem de menester per les nostres endívies amb pernil erà, simplement:

- Endivies (un parell per cap).

- Un tall de pernil per cada endívia.

- Mantega.

- Xicoira soluble.

- Sal.

Per cert, sabíeu que la xicoira (succedani del cafè) s'elabora a partir de les arrels d'una planta, la xicoira, que és de la mateixa família que les endívies?  Que petit que és realment el món!

Per fer el nostre plat, vam posar, en primer lloc, una olla amb aigua abundant al foc.  Mentre l'aigua s'anava escalfant, vam netejar les endívies i, quan l'aigua va arrencar el bull, vam posar les endívies senceres a l'olla, amb una mica de sal.

Vam deixar que les endívies es coguessin fins que van quedar toves, però senceres, és a dir, més cuites que escaldades, però menys que bullides.  Aleshores, les vam escórrer bé, posant-les cap per avall a l'escorredor.

Aleshores, vam posar les endívies al foc en una paella gran amb mantega i vam deixar que s'anessin acabant de coure.

Mentrestant, vam preparar la xicoira, dissolent-ne un parell de culleradetes en aigua.  Aproximàdament, la quantitat de mitja tassa de cafè.

D'altra banda, vam tallar el pernil a trossets.

Quan les endívies van ser gairebé cuites, hi vam abocar la xicoira que havíem preparat i el pernil.

Sense deixar de controlar-ho i d'anar girant les endívies, vam deixar que tot plegat s'acabés de coure, fins que el suc va haver-se evaporat gairebé del tot i les endívies van haver agafat un esplèndit color torradet per fora.

Aleshores, ja només calia posar-les al plat i gaudir-ne.  I us ben asseguro que ho vam fer, com hi ha món que ho vam fer!