Lasanya de carn

L'altre dia vam entrar de nou a la cuina amb la càmera de fotos, aquesta vegada per preparar una lasanya de carn. Tot seguit us ho expliquem amb pels i senyals.

Deixeu-me abans, però, donar-vos una notícia que, tot i no ser recent, nosaltres vam conèixer no fa gaire.  La Barcelona Gipsy Klezmer Orchestra, de qui us hem dit meravelles en alguna ocasió, ha canviat de nom, ara es diuen Barcelona Gipsy Balkan Orchestra.  Bàsicament són els mateixos músics, però, segons expliquen a la seva pàgina web, el nou nom s'ajusta millor al tipus de música que toquen, ja que, com bé sabeu, la klezmer és una música molt concreta d'origen jueu de l'Europa oriental, mentre que el nom "Balkan" és una denominació més genèrica que abasta també altres músiques.

En qualsevol cas, ara com abans, la BGKO segueix sent absolutament recomanable. No us perdeu el seu disc Del Ebro al Danubio.  Extraordinari!

Però, anem al gra.  El que nosaltres vam haver de menester l'altre dia per preparar la nostra lasanya per a unes 10 persones va ser el següent:

- 2 caixes de làmines de lasanya (nosaltres en varem comprar unes que no precisaven cocció prèvia, només una estona en remull amb aigua)
- 3/4 kg de carn picada de vedella
- 3/4 kg de carn picada de porc (nosaltres varem utilitzar unes botifarres que, tot plegat, feien al voltant d'1 kg)
- 9 cebes grosses (6 per al farciment i 3 per a la salsa beixamel)
- 8 tomàquets ben madurs
- Farina
- 1 litre de llet sencera
- Mantega
- Formatge ratllat
- Oli
- Sal
- Pebre
- Alfàbrega
- Nou moscada

En primer lloc, vam netejar la ceba i la vam picar amb el minipimer.  Llavors, vam reservar-ne per separat la part que era per al farciment i la que era per a la beixamel.

A continuació, vam pelar les botifarres ...

I en vam posar la carn, juntament amb la carn picada de vedella, al foc en una paella amb oli abundant.

Mentre s'anava coent la carn, vam posar les làmines de lasanya en remull amb una mica d'aigua tèbia, d'acord amb les instruccions que figuraven a l'envàs.

Quan la carn va ser cuita, la vam escórrer i la reservàrem a part.  Aleshores, vam posar a sofregir la ceba del farciment en una cassola gran amb l'oli de la carn.

Mentre la ceba anava fent a foc lent, vam ratllar el tomàquet i, quan la ceba va ser cuita, el vam afegir a la cassola.

A continuació, hi vam afegir una mica de sal, alfàbrega i un polsim de pebre.

Vam deixar la cassola al foc remenant de tant en tant, fins que el tomàquet va ser ben cuit.

Aleshores, hi vam afegir la carn picada, que havíem cuit abans, i vam deixar que tot plegat fes uns bulls fins a quedar pràcticament sense suc.

Mentre la cassola anava fent, vam tornar la paella al foc i hi vam posar a sofregir a foc lent la ceba de la beixamel amb un bon raig d'oli.

Quan el farciment va ser a punt i mentre la ceba anava fent, vam prendre un parell de safates fondes per al forn, les vam untar de mantega i hi vam anar posant capes de pasta i de farciment, tantes com la cosa va donar de si.

Quan la ceba de la beixamel va ser cuita, vam afegir a la paella un litre de llet i 4 cullerades de farina i ho vam anar remenant per tal que no es fes cap grumoll.

Quan la beixamel va començar a bullir, hi vam afegir sal i nou moscada i, sense deixar de remenar ni un moment, ho vam deixar bullir fins que la salsa va ser prou espessa.

Aleshores, vam abocar la beixamel sobre la lasanya.

Vam posar a sobre uns petits daus de mantega i ho vam cobrir tot de formatge ratllat.

Aleshores, vam posar les safates al forn per gratinar la lasanya.

Quan tot plegat va tenir el color adequat, ho vam treure del forn i ja va ser a punt de servir a taula.

I, com per art d'encantament, la lasanya, que tant ens havia costat de fer, va desaparèixer davant dels nostres ulls sense cap mena de trampa ni truc, per a la més gran satisfacció dels presents.

Arròs amb ceba i tonyina

Qui ha dit que cuinar és complicat?

No parlo, és clar, de l'alta cuina, de la de les estrelles Miquelet, sinó de la cuina de cada dia, de la que alimenta la immensa majoria dels mortals que, en aquest refotut món, es poden alimentar.

Perquè, si menjar bé i gaudir de la taula és fonamental, també ho és esmerçar-hi el temps just.

Nosaltres, amb aquesta idea, diumenge passat vam fer un plat realment senzill i senzillament deliciós,  l'arròs amb ceba i tonyina.

Per fer-lo vam haver de menester els ingredients següents:

- Una ceba mitjana per cap.  Nosaltres vam fer servir cebes de Figueres.
- Tonyina en oli, uns 60 g de pes net per cap.  Millor si pot ser en oli d'oliva, però nosaltres vam fer servir unes llaunes d'una marca coneguda que teníem a mà de tonyina en oli vegetal (a saber quin!) que van anar de primera.
- Arròs, una tassa per cap.
- Vi blanc.
- Oli.
- Pebre blanc.
- Romaní.
- Sal.

Per començar la preparació, vam pelar les cebes i les vam tallar a tires fines.

Quan vam haver plorat tot el que calia plorar, vam posar la ceba en una cassola al foc, amb un bon raig d'oli.

Amb el foc fluixet, ho vam anar remenant amb calma, fins que la ceba va ser cuita, però sense deixar que arribés a enrossir-se.

Aleshores, vam afegir-hi la tonyina amb el seu oli, i vam deixar-ho tot plegat un minut més al foc.

Aquell va ser el moment d'afegir a la cassola un got de vi blanc, sal, un polsim de pebre blanc i un altre de romaní.

I a continuació hi vam afegir l'arròs i ho vam cobrir d'aigua calenta.

Aleshores, únicament va fer falta deixar-ho bullir, remenant de tant en tant.

En un moment donat, vam adonar-nos que havíem fet curt d'aigua, així que vam haver d'afegir-ne una mica més.  L'objectiu era que, al final de la cocció, l'arròs s'hagués begut tota l'aigua.  També vam comprovar com estava de sal.

I quan l'arròs va ser cuit, ja només calia posar-lo a taula i gaudir-ne com a infants.  I així ho vam fer certament.

Poca feina i el màxim plaer.  Es pot demanar alguna cosa més?

Raviolis amb salsa de crema de llet a la sàlvia

L'altre dia, vam voler fer un dinar sense complicacions, però que sortís una mica de la nostra normalitat, i vam fer un plat superfàcil i superdeliciós:  els raviolis amb salsa de crema de llet a la sàlvia.

Però, per ambientar-nos una mica mentre us ho expliquem, hem posat l'extraordinari disc "Live" del Paolo Conte, amb la seva veu meravellosament afònica.  Magnífic !

Només una recomanació:  no l'escolteu durant la preparació d'aquest plat, ja que és tan ràpida que només podreu sentir unes poques cançons del disc i segur que us sabrà greu deixar-lo a mitges.

Bé, per a dues persones, l'altre dia vam haver de menester el següent:

- 250 g de raviolis frescos.  Nosaltres aquest dia ho vam fer amb raviolis farcits de bolets, però la recepta serviria també per a qualsevol altre farciment.  Val a dir, a més, que nosaltres sempre hem utilitzat raviolis preparats.  Si sou prou valents i teniu temps, podeu provar de fer-los a casa.  Ben segur que el resultat encara pot ser molt millor.

- Una ampolleta de crema de llet.

- Mantega.

- Unes fulles de sàlvia fresca.  Cal dir que, fora de la primavera, nosaltres no hem sabut trobar sàlvia fresca enlloc.

- Nou moscada.

- Pebre negre.

- Sal.

- Formatge parmesà ratllat.

Per començar, vam posar una olla amb aigua al foc i, quan va començar a bullir, hi vam abocar els raviolis.  Els hi vam tenir bullint tot just tres minuts i, ràpidament, els vam treure i els vam escórrer.

Mentrestant, havíem posat una cassola al foc amb la crema de llet, una mica de mantega i les fulles de sàlvia fresca.

Hi vam afegir una mica de sal, pebre negre i nou moscada, i ho vam deixar amb un foc ben baix, remenant contínuament perquè no s'enganxés.

I així ho vam tenir una estoneta, fins que la salsa va adquirir una textura espessa.

Aleshores, vam abocar-hi els raviolis, que encara eren ben calents, i mantenint un foc ben baix, vam fer-hi un parell de remenades perquè els raviolis quedessin ben coberts per la salsa.

I d'allà, ràpidament, a taula, on els vam servir ben calents, acompanyats del formatge ratllat, que cadascú es va servir al seu gust.

Si haguéssim de triar els plats més fàcils i ràpids de fer, possiblement aquest estaria en un dels primers llocs.  Però, que ningú s'equivoqui, si haguéssim de triar els més deliciosos, segurament aquest també hi seria.  Els de casa us ho podem certificar.

Arròs a la cassola

Diumenge passat, a casa, per als de casa i algú més, vam fer un senzill arrosset a la cassola, en un intent de recuperar sensacions mig oblidades d'una sensacional cuina d'estar per casa.  Sensacions de l'antiga i sàvia cuina de l'àvia.

Però, per fugir de nostàlgies, mentre escrivim, hem posat l'esplèndit disc Strict Joy del grup The Swell Season, és a dir, de l'irlandès Glen Hansard i la txeca Marketa Irglova, a qui ben segur que recordareu en aquella deliciosa pel·lícula anomenada Once.   A més, alguns potser també vau tenir el plaer de sentir aquest parell a l'Auditori de Barcelona fa un temps.

Bé, per fer el nostre arròs a la cassola per a unes 6 persones vam haver de menester el següent:

- 400 g d'arròs.

- 1/2 kg de salsitxes de porc.

- 1/2 kg de costella de porc tallada a trossos petits.

- 4 cebes no massa grosses.

- 6 tomàquets madurs.

- 5 o 6 alls.

- Oli.

- Sal.

- Pebre negre.

- 4 fulles de llorer.

- 1 cullerada de sucre.

Per començar, vam pelar i ratllar la ceba amb el més gran desconsol.

Passada la pena, vam ratllar els tomàquets.

I vam picar els alls.

Vam tallar les salsitxes a trossos.

I les vam posar, junt amb la costella, en una cassola amb oli al foc.

A part, també vam posar una olla amb aigua al foc, per tal de tenir-la bullint quan n'haguéssim de menester.

Quan la carn va començar a tenir un color torradet, vam treure-la de la cassola i la vam reservar a part.  Aleshores, en el mateix oli, vam sofregir lleugerament l'all.

I, sense entretenir-nos-hi gaire, vam abocar-hi la ceba ratllada.

I la vam anar remenant sovint, fins que va ser cuita.

Aleshores, hi vam abocar el tomàquet ratllat i hi vam posar la cullerada de sucre (per allò de l'acidesa del tomàquet), una mica de sal, una mica de pebre i les fulles de llorer.

Quan el tomàquet va haver passat del color vermell al daurat, hi vam abocar la vianda que havíem cuit al principi.

Aleshores, va ser el torn de l'arròs.  El vam abocar a la cassola i li vam donar dues voltes amb el sofregit i la carn.

Després, vam cobrir-ho tot amb l'aigua calenta que teníem a punt.

I ho vam deixar coure tot plegat, remenant sovint perquè no s'enganxés, fins que l'arròs va ser cuit tal com ens agrada als de casa, és a dir, més aviat sencer, i va haver desaparegut pràcticament el suc.

Val a dir que durant la cocció vam haver d'afegir un parell de vegades una mica més d'aigua a la cassola, perquè semblava que l'arròs portava sed endarrerida i es bevia l'aigua massa de pressa.

Poc abans d'acabar la cocció, hi vam afegir la mica més de sal que ens va semblar que hi faltava.

Finalment, l'arròs va ser servit a taula i ens va omplir els estómacs amb el més gran plaer de gairebé tots.  Algú va dir, però, que l'arròs tenia massa gust de ceba, però, què voleu, la ceba mai no l'aprecies igual com si és aquella per qui tu has plorat.

Fideus rossejats

Aquest és un plat que a casa fem força sovint, quan volem fugir de fam i de feina i, a més, passar-nos-ho bé a taula.  De fet, la Marta n'és la gran afeccionada i ella és qui el reclama de tant en tant, mentre que l'experta a trobar el punt als fideus és l'Àngels.

Però, deixeu-me abans parlar-vos una mica de la música que estem escoltant mentre escrivim. Es tracta d'un disc de l'any 2001 que recull el millor (fins aleshores) del grup gallec Luar Na Lubre i es diu, naturalment, Lo mejor de Luar Na Lubre,  XV aniversario.

Creieu-me si us dic (i, efectivament, us ho dic) que es tracta d'un disc senzillament deliciós, especialment, al meu parer, la cançó Chove en Santiago, que aquí està cantada per l'Ismael Serrano i que té per lletra un poema de Federico García Lorca.   Aquesta cançó la trobareu, també, al disc Cabo do mundo de Luar Na Lubre, una altra meravella que no us hauríeu de perdre.

Doncs bé, anem, mentre "chove en Santiago", de cara als nostres fideus.  Per a quatre persones, vam haver de menester el següent:

- Uns 400 g de fideus prims, del número 0.
- Un litre de brou de peix, si pot ser natural, molt millor.  Nosaltres, en aquest cas, el vam utilitzar prefabricat.
- Uns 250 o 300 g de gambes congelades pelades.
- Alls.
- Un ou.
- Oli.
- Sal.

En primer lloc, vam passar les gambes per la paella amb una mica d'oli, sense deixar que es coguessin gaire i les vam reservar a part.

Aleshores, en una paella gran i neta, vam posar els fideus al foc no massa fort, sense gens ni mica d'oli, ni res més.  I, sense deixar de remenar, vam anar deixant que agafessin aquell esplèndid color torrat.

Mentrestant, havíem posat a escalfar el brou de peix en una cassola i, quan tot va ser a punt, vam abocar-lo sobre els fideus, tot just per cobrir-los amb el brou.

Després de deixar bullir els fideus una estoneta, vam afegir-hi les gambes i el seu suc, i vam deixar que tot plegat seguís bullint fins que els fideus fossin cuits.

Com que el brou de peix ja portava sal, no n'hi vam posar a la paella.

Amb tot, durant la cocció calia anar controlant que els fideus no s'enganxessin i que tampoc es quedessin sense suc fins al final, afegint, si calia, una mica més de brou o d'aigua, però sempre de mica en mica, per tal que no ens acabessin quedant caldosos.

Quan els fideus van ser a punt i ja no quedava brou a la paella, vam apagar el foc i vam cobrir la paella amb un drap de cuina.

Aleshores, vam anar per l'allioli que havia d'acompanyar els fideus.

La preparació, com sempre, uns alls picats al morter, un rovell d'ou, sal, i l'oli abocat ben lentament i sense deixar de remenar amb la mà de morter.  Com que aquest allioli era per acompanyar un plat de gust més aviat suau, vam haver de ser ben moderats en la quantitat d'all.

Finalment, en el moment de servir el plat a taula, vam destapar la paella i, oh meravella! els fideus s'havien estirat cap amunt, com en un intent desesperat i inútil de fugir.

I amb aquella imatge punxeguda van ser servits a taula i ingerits pels de casa amb el més gran plaer, acompanyats, és clar, d'una o dues culleradetes del magnífic allioli.