Púding de pa

Com ja hem dit en alguna altra ocasió, a casa procurem aprofitar tot allò que a taula encara pot ser d'utilitat, com ara el pa sec.  I el púding de pa és una altra d'aquelles receptes sensates que transformen uns tristos rosegons de pa en una extraordinària delícia culinària.

Però abans de fer aquest miracle, us vull parlar d'una altra delícia:  el disc 11 de novembre de la Sílvia Pérez Cruz.  Segurament, ja l'haureu sentit.  Nosaltres n'estem gaudint ara per enèsima vegada, mentre escrivim.

Segurament, avui, en aquesta època d'insensibilitats cibernètiques, poques coses se'ns adrecen tan sincerament als sentits com determinades músiques i el mateix menjar.  Gaudim-ne, doncs, mentre puguem, no fer-ho fóra imperdonable.

Retornem ara, però, al nostre miracle domèstic.  Per fer el púding de pa per a unes 6 persones, el diumenge passat vam haver de menester el següent:

- Uns 150 g. de pa sec (uns 100 g de molla de pa sec).

- 1/2 litre de llet.

- 1 llimona.

- 100 g. de sucre.

- 4 ous.

- 25 g. de mantega.

- 50 g. de panses de Corint.

- Un got de rom.

De fet, la preparació l'havíem començat la nit abans, posant les panses a macerar amb el rom.

Diumenge, vam començar per posar la llet al foc en un pot, amb el sucre i una mica de pell de llimona ratllada.

Vam deixar que la llet fes tres o quatre bulls, vigilant atentament que no vessés.

Aleshores, vam treure la crosta del pa i vam tallar la molla a bocins.

La vam posar en un bol i la vam remullar amb la llet, tot remenant-ho amb una forquilla perquè tot plegat s'anés convertint en una pasta homogènia.

Hi vam afegir els ous i la mantega, i ho vam seguir remenant.

Com que a casa som de mena impacient, vam acabar donant un cop de minipimer a la pasta, per tal que quedés tot ben barrejat i la massa ben homogènia.

Aleshores, hi vam afegir les panses, amb el rom de la maceració i tot, i ho vam remenar tot plegat amb la forquilla.  I, amb això, la massa ja va ser a punt.

Va ser, doncs, el moment d'anar per preparar el motlle.

Igual que hauríem fet per preparar un flam, vam abocar unes cullerades de sucre a la flamera, i el vam caramel·litzar al foc.

Potser no caldria recordar ara quina terrible sentida pot arribar a provocar un esquitx de sucre bullent, però, pel que pugui ser, aquí va el recordatori.  Així que ...  molta precaució!

Tanmateix, el resultat del sucre cremat és espectacular.  Quina meravella de textura i de color!

Una vegada recuperats de l'impacte estètic del sucre, vam abocar a la flamera la massa del púding.

I la vam posar al forn, al bany maria (amb un dit d'aigua a la safata del forn), a una temperatura d'uns 160ºC.

I així vam tenir el púding durant, aproximadament, una hora.  Mentrestant, vam anar vigilant que la safata no es quedés sense aigua i n'hi vam anar afegint cada vegada que va fer falta.

Quan el púding portava més o menys uns tres quarts d'hora al forn, vam començar a comprovar-ne la cocció punxant-lo amb una agulla.  Quan l'agulla va sortir neta, allò ja va ser a punt.

Ja només va caldre treure el púding del forn, deixar-lo refredar, cosa que porta el seu temps, i servir-lo a taula.

I em podeu ben creure si us dic que, amb aquelles postres senzilles, però delicioses, diumenge passat, a taula, els nostres sentits van fer festa major.

Croquetes de Santa Teresa

El seu sol nom, croquetes de Santa Teresa, sona avui a ranci.  També en castellà, el mot "torrijas" té un aire antic, pretecnològic.

Però no només el nom, també la cosa (una manera més d'aprofitar els rosegons de pa sobrers) respon a un concepte que els lluentons de la modernitat i de la tecnologia ens havien fet creure que era caducat.

Darrerament, però, descobrim amb certa perplexitat que ens està començant a fer falta recuperar conceptes com aquest.  No som tan rics com ens volien fer creure en temps de prosperitat, ni, a hores d'ara, podem despreciar res que encara pugui ser-nos d'utilitat.

Retornem, doncs, a la sensatesa, al valor del que ens és essencial.  Deixem de ser simples consumidors, per tornar a ser persones.  Però, si pot ser, persones amb l'estómac satisfet amb llepolies com aquestes magnífiques croquetes de Santa Teresa, que el cap de setmana passat vam fer a casa i que tot seguit us expliquem.

El que aleshores vam haver de menester va ser el següent:

- Pa sec o, si més no, del dia abans.
- 1 litre de llet.
- Sucre.
- 1 llimona.
- 1 branca de canyella.
- Canyella en pols.
- 3 ous.
- Oli d'oliva.

Per fer les nostres croquetes, vam començar per posar la llet al foc amb la branca de canyella, un tros de pela de llimona i tres cullerades de sucre.

Mentre la llet s'anava escalfant i sense perdre-la de vista, vam tallar el pa en llesques més aviat gruixudes.

Vam deixar que la llet fes uns bulls, controlant en tot moment que no vessés.

Aleshores, vam abocar la llet sobre el pa, fins que va ser ben xop.

Quan el pa va ser a punt, vam batre els ous en un plat.  De fet, vam començar per posar-hi dos ous, però després ens va fer falta afergir-n'hi un tercer.

Llavors, vam passar les llesques de pa sucades amb llet per l'ou batut i les vam posar a fregir a la paella amb oli abundant.

Com bé us podeu imaginar, el pa xop de llet és un material força fràgil i calia fer força atenció perquè no es trenqués.

A la paella, vam donar unes voltes a les llesques, fins que van agafar un magnífic to daurat per ambdues bandes.

Un cop ben cuites les llesques i ben escorregudes d'oli, les vam posar en una plata i hi vam espolvorejar per sobre el sucre i la canyella en pols.

I vet aquí el miracle:  uns rosegons de pa esdevinguts delicioses croquetes de Santa Teresa.

I un altre miracle encara:  la rapidesa amb què les croquetes van desaparèixer, amb el més gran plaer dels de casa i, tot sigui dit, sense cap mirament pel santoral.

Panellets

Per fi, enguany, ens vam atrevir a fer panellets per la castanyada.

De fet, no és que siguin tan complicats de fer com tot això  (sobretot, si no sou massa exigents) però, a nosaltres sempre ens havia passat allò de la mandra i de la por al desconegut i tot plegat.

El cas és que, un mal dia, els qui poden van ficar-nos en la crisi i, ai las !  ens va caldre buscar una manera de fer la castanyada sense deixar una part massa gran de la nostra minsa setmanada a la pastisseria.  I aquí ens teniu, fent panellets casolans.

La nostra idea era fer-ne de diverses menes, però, una gràcia dels panellets és que gairebé totes les menes tenen la mateixa base:  el massapà.  Un inconvenient important és el temps i la paciència que demanen.

De fet, per a una colla d'uns 15 castanyaires  (però en podien haver menjat uns quants més), vam haver de menester el següent:

- 1 kg de farina d'ametlla crua.
- 1 kg de sucre.
- Una llimona.
- Dos ous.
- 200 g de pinyons.
- 150 g d'ametlla trossejada.
- 50 g d'ametlles crues senceres.
- 250 g de coco ratllat.
- Una mica de codonyat.
- Un sobret de Nescafé.
- 25 g de xocolata fondant.
- Anís.
- Oli.

Cal aclarir, d'entrada, que no busqueu aquests ingredients en un super, no els hi trobareu tots. Aneu a la plaça, allà sí que hi són.

Amb aquests ingredients a punt, ens disposàvem a preparar els següents panellets amb la base de massapà:  de pinyons, d'ametlla trossejada, de massapà amb coco, de cafè, de llimona, de codonyat i de xocolata.  A més, volíem fer-ne uns sense massapà, només de coco.

Bé, vam començar preparant un almívar, per a la qual cosa vam posar el quilo de sucre en una cassola, el vam cobrir d'aigua i vam posar la cassola a un foc suau.

L'almívar és una cosa realment reconsagrada, perquè cada ús que se'n vulgui fer requereix un punt diferent d'espessor.

Nosaltres, que no en som especialistes, vam fer el què vam poder, és a dir, ens vam limitar a comprovar que, posada una gota d'almívar entre l'índex i el polze, en separar els dits, fés un fil continu.

Val a dir que, mentre l'almívar no va arribar a aquesta consistència a còpia de bullir, ens vam escaldar diverses vegades els dits.  Cal anar en compte, doncs, i tenir aigua fresca ben a punt !

Aleshores, vam barrejar l'almívar amb la farina d'ametlla en un recipient.

El cert és que, per un quilo de farina d'ametlla calia afegir 800 g de sucre, de manera que tan sols havíem d'abocar unes quatre cinquenes parts de l'almívar.  La resta l'havíem de reservar per als panellets de coco.

Nosaltres, vam passar-nos amb la mesura, de manera que el nostre massapà va acabar tenint més sucre del que li corresponia.

Ho vam mesclar bé, primer amb una espàtula i, quan la temperatura ho va permetre, amb les mans.

Amb tot, inexperts com som, com que ens va semblar que la massa quedava massa resseca, hi vam afegir un rajolinet d'aigua.  Poc després ens hauríem de penedir d'aquella decisió que ens va deixar el massapà una mica massa pastós.

Finalment, guiats més per la intuició que per un coneixement cert d'aquella ciència, vam decidir que el massapà ja era a punt.

Aleshores, vam dividir el massapà en set parts, una per cada tipus de panellets que volíem fer amb aquell massapà com a base, i vam anar per la preparació dels

PANELLETS DE LLIMONA

Per preparar-los, simplement, vam abocar un rajolinet d'anís al massapà.

I, a continuació, vam afegir-hi una mica de pell de llimona ratllada i ho vam barrejar tot bé.  Amb aquella massa vam anar fent les boles dels panellet i les vam posar en una plata del forn, prèviament untada amb oli.

A continuació, vam anar pels

PANELLETS DE XOCOLATA

En un cassó vam desfer la xocolata fondant, previament trossejada, en un foc més que lent.  El més ortodox hauria estat fer-ho al bany maria, però nosaltres vam anar per feina i, amb la condició de no deixar de remenar ni un moment, ho vam fer directament al foc.

Aleshores, vam barrejar la xocolata amb el massapà corresponent.

I vam fer les boles dels panellets.

El truc per aconseguir unes boles de mida uniforme, és fer amb la massa un "xurro" sobre el taulell de la cuina, prèviament untat amb un parell de gotes d'oli per evitar que la massa s'hi enganxi.  Aleshores, és fàcil tallar la massa en porcions de la mateixa mida...

I, amb les palmes de les mans, fer una bola perfecta amb cada una de les porcions.

Va ser com un joc de nens.  De fet, si teniu canalla no deixeu d'engrescar-la a fer boletes.  Ells us explicaran com es fan, perquè segur que ja n'hauran fet abans a l'escola.

Posades també aquestes boles de xocolata a la plata del forn, la veritat és que la cosa prometia. Talment, un joc de dames:  blanques contra negres.

Vam posar, doncs, la plata al forn, prèviament escalfat a uns 220ºC, i la hi vam tenir, tot just, uns 10 minuts.

El resultat:  un desastre total.

Allò que en entrar al forn eren unes esferes gairebé perfectes, en sortir-ne eren una mena de galetes planes i poc apetitoses.  De fet, els panellets de llimona encara els vam poder aprofitar per la castanyada.  Els de xocolata, no.

Naturalment, no és que llencéssim aquelles galetes de xocolata, que, per cert, tenien un gust molt millor que l'aspecte, però ens les vam menjar en la intimitat dels de casa.

Aleshores, lluitant contra el desànim, va ser el torn dels

PANELLETS DE CAFÈ

Simplement, vam posar en un bol el massapà corresponent i hi vam afegir un sobre de Nescafé.

I un cop ben barrejat ... a fer boles una vegada més!

En aquesta ocasió, vam incrustar una ametlla sencera al damunt de cada bola, ho vam pintar tot plegat amb ou batut i ho vam posar al forn durant uns 10 minuts, aproximadament.

El resultat va tornar a ser unes galetes planes, però amb un aspecte (i un gust) que no estava gens malament.  Aquests, també van anar a la castanyada.

Aquell, doncs, va ser el moment dels

PANELLETS DE PINYONS

A casa, els de pinyons són els reis, els més cobejats. Així que els havíem reservat una mica  més de massapà que per als altres.

Val a dir que, amb el temps de repòs, semblava que el massapà tenia una mica més de consistència i es treballava una mica millor.  Bé, no tot havien de ser desastres.

Amb el massapà sense afegits, tal qual, vam anar per fer-ne les boles pel sistema de costum.

Després de fer cada una de les boles, la vam pintar amb ou batut...

I hi vam enganxar els pinyons, pressionant-los una mica.  Aquí, la paciència i la tenacitat ho són tot.

Després, posades a la plata del forn, com sempre, prèviament untada amb una mica d'oli, vam tornar a pintar aquelles boles amb ou batut i ... cap al forn, on van ser-hi els 10 minuts de rigor, aproximadament.

Aleshores, vam anar pels

PANELLETS D'AMETLLA

En aquest cas, vam optar per una forma aproximadament cònica.  Així que vam anar donant aquesta forma a cada una de les porcions del massapà, les vam pintar d'ou batut i les vam arrebossar amb l'ametlla trossejada.

Posats els suposats cons a la plata del forn, les vam tornar a pintar amb ou batut i les vam enformar pels  10 minuts de costum.

 

En aquell moment, ens vam atrevir amb els

PANELLETS DE CODONYAT

Per a preparar-los, vam estirar el massapà amb el corró sobre el taulell de la cuina. En aquest cas, vam untar prèviament amb uns esquitxos d'oli tant el taulell, com el corró.

Aleshores, vam posar unes tires de codonyat sobre el massapà, i les vam embolicar bé, fins a tancar el massapà.

Vam tallar l'embolic a porcions iguals...

I les vam posar a la plata del forn, on les vam acabar pintant amb ou batut.  I cap al forn.

Amb la darrera porció de massapà, vam fer, aleshores, els

PANELLETS DE MASSAPÀ AMB COCO

Amb la mateixa forma cònica d'abans, vam pintar el massapà amb ou batut i el vam arrebossar amb coco ratllat.

I així, van anar cap al forn, els 10 minuts de costum.

Aleshores, vam anar pels darrers, els

PANELLETS DE COCO

La base és realment senzilla, es tractava de mesclar el coco ratllat amb l'almívar, fins a tenir una massa uniforme i consistent.

A continuació, vam fer les boles de costum amb aquella massa blanca.

I després, vam arrebossar les boles de coco amb sucre.

I aquí s'acabava finalment la nostra feina.  Ja només quedava preparar les safates de panellets per servir-los a taula.

Com sempre, aquelles fantàstiques safates de panellets casolans van sortir a taula després de sopar, quan ja ningú tenia gana.  Però, malgrat tot, us ben asseguro que els presents ens hi vam esforçar.  De fet, vam fer més esforços del que la prudència ens hauria hagut de permetre.  Els panellets, em podeu ben creure, s'ho mereixien.