Pastís de xocolata de la Laia i el Francesc

Fa un temps la Laia i el Francesc van fer-nos arribar per e-mail la recepta d'un senzill, però extraordinari pastís de xocolata que, des d'aleshores, a casa és el pastís de la Laia i el Francesc.  Per qui el vulgui compartir, aquí us expliquem com el vam fer ahir.

Però abans, deixeu-me parlar-vos de la música que estem escoltant mentre escric, encara que, ho he de confessar, no ve a tomb de res.  Senzillament, m'agrada i em ve de gust parlar-vos-en.  La cançó fa així:

No poto reposare amore 'e coro

Pensende a tie so d'onzi momentu

No istes in tristura prenda 'e oro

Ne in dispiachere o pensamentu

T'assicuro che a tie solu bramo

Ca t'amo forte t'amo, t'amo, t'amo.

Efectivament, es tracta del grup sard Tazenda i del seu disc Bios.  Una meravella!  Hi esteu d'acord?

Però, anem pel suggeriment de la Laia i el Francesc.  El que havíem de menester és el següent:

- 200 g de xocolata fondant, si pot ser, del 70% de cacau.  Nosaltres vam fer servir la que havíem trobat al super, que era del 52%, i el resultat també va ser d'allò més bo.

- 200 g de mantega i una mica més per untar el motllo del pastís.

- 5 ous.

- 200 g de sucre.

- 150 g de farina.

- Un pessic de sal.

- Sucre de llustre.

Per començar, vam tallar la xocolata a trossets ...

I la vam posar en un pot amb la mantega, per desfer-ho tot plegat al foc més lent que mai hagueu vist i, per descomptat, sense deixar de remenar, ni que ens hi hagués anat la vida.

El resultat va ser una extraordinària xocolata desfeta que convidava a sucar-hi pa.  Ens en vam estar, però.

A part d'això, vam separar les clares dels ous dels seus rovells, posant cada cosa en un recipient diferent.

Els rovells els vam barrejar, primer, amb el sucre, sense deixar de batre la mescla.

A continuació, hi vam afegir la farina tamisada perquè no fes grumolls.

La veritat és que la fantàstica pasta groga de rovell d'ou i sucre, amb un aspecte deliciós, havia passat a ser una massa espessa i poc engrescadora.  Arribats a aquest punt, no teníem gens clar que no fóssim a la vora del desastre.

Però allà va anar la xocolata desfeta a salvar la situació.  És a dir, vam afegir la xocolata desfeta que teníem a part, remenant per aconseguir una pasta homogènia.

Després, amb paciència, vam muntar les clares d'ou al punt de neu.  Deixeu-me dir, aquí, que sempre he trobat meravellós com una remenadeta fa canviar l'estat de les coses.

I, en acabar, vam afegir les clares muntades a la mescla.

A la fi, ho havíem aconseguit, ara la massa tenia una textura suau, homogènia, pastosa, extraordinària!

Aleshores, vam untar amb mantega la safata per al forn i hi vam abocar la pasta.  Us ben asseguro que el regalim de la pasta era tot un espectacle, com per fer pagar entrada!

I aleshores ... cap al forn, que, prèviament, havíem escalfat a uns 150ºC.

La recepta de la Laia i el Francesc ens indicava amb precisió que el temps de cocció havia de ser de 25 minuts.  Però, passat aquest temps, vam comprovar, amb una punxada d'agulla, que la massa encara no era cuita del tot, així que la vam deixar al forn entre cinc i deu minuts més.  Segurament, cada forn és un món, i el de casa deu ser lent de mena.

Bé, però a la fi, allà teníem el resultat de la transformació, un pastís més aviat compacte, molt semblant a un brownie sense fruits secs, però, no ho dubteu, deliciós com n'hi ha pocs.

Quan el pastís es va haver refredat, simplement havíem de desemmotllar-lo i escampar-hi per sobre una mica de sucre de llustre.  

Així, doncs, ahir vam berenar aquell pastís deliciós i també n'hem menjat avui per esmorzar, amb tot el plaer dels de casa.  Tan sols ens resta agrair a la Laia i el Francesc el seu dolç suggeriment.

Salmorejo

Ahir, aprofitant que ja comença a fer caloreta, vam fer salmorejo per sopar, un fantàstic plat andalús, d'allò més refrescant, que vam descobrir en un viatge d'estiu per aquelles terres extraordinàries.

Val a dir que el salmorejo és un d'aquests plats antics d'una cuina sensata, de quan no es llençava res que pogués ser de profit, ni que fossin uns senzills rosegons de pa, de quan les coses tenien un valor, fos quin fos el seu preu.

Potser, en els temps de crisi que corren, en què el poder econòmic i els governs de torn ens estan fent cada dia més pobres a la majoria, haurem d'anar oblidant certes dèries de nous rics i retornar, també a la cuina, a aquestes propostes assenyades, però no per això menys bones.

Bé, però ara anem per feina.  Ahir, per fer el salmorejo havíem de menester el següent:

- 1/2 kg de pa sec.

- 2 kg de tomàquets madurs.
- 1 got d'oli d'oliva.
- 1/2 got de vinagre.
- 4 alls.
- 3 ous.
- 6 talls de pernil.
- Sal.

Per començar vam posar dues cassoles amb aigua al foc.  En una, amb l'aigua encara freda, hi vam posar els ous per fer-los durs  (com sabeu, si els ous es posen quan l'aigua ja és calenta, s'esberlen).

En l'altra cassola, vam anar escaldant els tomàquets, prèviament rentats, per pelar-los fàcilment.

Així que, acabades aquestes feines, allà teníem els tomàquets nets i pelats, els ous durs i sense closca i, de passada, també els alls pelats.

Aleshores, vam anar pel pa.  Per començar, vam agafar el nostre mig quilo, aproximat, de rosegons, d'aquests que sempre acaben rodant per la panera, i vam remullar-lo amb aigua.  Després el vam escórrer bé, d'una manera totalment manual.

Val a dir que, segons la recepta de què disposàvem, del pa només s'hi havia de posar la molla.  Nosaltres, per fer el salmorejo només per als de casa, ho vam posar tot, molla i crosta.

A continuació, vam posar en un bol el pa remullat, els tomàquets pelats, els alls també pelats, l'oli, el vinagre i una mica de sal i ho vam triturar tot amb el minipimer, fins que va quedar com una crema homogènia.

Aleshores, va ser el moment de tastar-ho i, si hagués fet falta, afegir-hi una mica més de sal, de vinagre, algun allet més, o el que calgués, al nostre gust.   Per tant, d'entrada és aconsellable que no us passeu en la mesura dels ingredients.  Si us quedeu curts, sempre ho podeu rectificar en aquest moment.

Així mateix, si el salmorejo us quedés massa espès, també hi podeu afegir una mica d'aigua clara.  La consistència final ha de ser la d'un puré, ni molt fluida, ni massa espessa.  Penseu que el salmorejo, a diferència del gaspatxo que és per ser begut, és un plat de cullera.

En el nostre cas, he de dir que, potser perquè vam agafar un got massa gran per mesurar el vinagre, el plat ens va quedar una mica massa fort.

Aleshores, una vegada feta la barreja, més o menys, al nostre gust, vam posar-la a la nevera, per servir-la fresqueta a l'hora de sopar.

Just abans de servir-ho a taula, vam tallar el pernil i l'ou dur a trossets petits.

Aleshores, ja només calia posar el salmorejo en bols individuals, escampar-hi per sobre el pernil i l'ou dur trossejats i amanir-ho amb un rajolinet d'oli del bo.

Aquell plat deliciós, sense trampes ni pretensions, us ben asseguro que ens va alegrar el sopar d'ahir als de casa i, oh meravella! en va sobrar.  Així que també avui ens està esperant el salmorejo, ben fresquet, a la nevera per sopar.  Per tant, poso ara mateix punt final a aquesta explicació, que ja estic començant a salivar.

Flam d'avellanes

Dilluns passat va ser el dia de la mona i nosaltres ... vam fer un flam.

Naturalment, també hi va haver les obligades filigranes de xocolata amb motius del Barça per als fillols, però abans, com a postres del dinar familiar, vam menjar flam d'avellanes, unes postres realment extraordinàries, un autèntic llamí.

A més, el flam d'avellanes és un plat tan fàcil i tan ràpid de preparar, que no ens va donar temps ni d'acompanyar-nos d'una mica de música mentre el preparàvem.  Una llàstima!

Bé, el cas és que, per a unes vuit persones raonablement gormandes i no diabètiques, havíem de menester el següent:

- 100 g d'avellanes torrades.

- 1 litre de llet.

- 10 ous

- Sucre

Posades mans a la feina, vam començar per trinxar les avellanes torrades i pelades amb la picadora, fins que van quedar com una pasta homogènia i oliosa.  Tot plegat, un instant.

A continuació, vam posar un pot al foc amb la llet i hi vam abocar la pasta d'avellanes i, així, ho vam deixar bullir just un quart d'hora, tot remenant sovint i vigilant que la llet no vessés.

Mentre la cassola bullia, vam aprofitar per batre els ous en un cassó, amb sis cullerades soperes de sucre.

Com de costum, tampoc en aquesta ocasió vam evitar la caiguda accidental de la forquilla dins de la barreja.

Acabada la cocció de la llet i l'avellana, vam barrejar-ho amb l'ou batut.

A part d'això, vam cremar força sucre (abocat a ull i sense por) en el motlle del flam, tot posant-lo directament al foc, fins que va quedar un magnífic líquid de color torrat que vam escampar per tota la superfície del motlle.

Per cert, mentre ho feia no em podia treure del cap una ocasió en què, per poca traça, el sucre cremat m'havia esquitxat la mà.  La sentida us prometo que va ser històrica.  En aquesta ocasió, però, tot va anar com una seda.

A continuació, vam abocar la barreja que teníem preparada dins del motlle del flam.  Feia goig de veure aquell rajolí espès.

Finalment, no calia sinó posar-ho al forn al bany maria (amb un dit d'aigua a la safata del forn), a uns 200ºC de temperatura.  Durant la cocció, només calia vigilar que la safata no es quedés sense aigua.

Al cap d'una mitja hora, vam començar a punxar el flam amb una agulla, de tant en tant, per comprovar-ne la cocció.  Quan l'agulla va sortir ben neta de la punxada, va ser el moment de treure el flam del forn.  La meravella s'havia consumat.

Ja no calia més que tombar el flam en una plata i servir-lo a taula, una vegada s'hagués refredat.

El gust extraordinari de flam casolà amb avellanes, amanit amb aquell deliciós xarop de sucre cremat, van provocar que, a taula, aquell flam tremolés ben poca estona.  Em podeu ben creure.

Goulash

Diumenge, vam tenir convidats.  Ningú de compromís, bàsicament, unes estimades tietes.  Però, amb compromís o sense, a la cuina, a tothom li agrada quedar bé.  I és que, la cuina és, en molt bona mesura, un acte de saludable vanitat, de lluiment personal.

Podríeu al·legar que això no és vanitat, sinó amor:  un desig sincer de complaure l'altre.   Però, quin desig de complaure no busca, alhora, l'aplaudiment?  I de debò que no ho dic a tall de crítica.  La vanitat, en dosis moderades, sempre m'ha semblat una estimable virtut, i d'allò més estimulant.

Bé, prou xerrameca i anem per feina.  Diumenge, a la recerca de la felicitat aliena i, com us dic, també de l'aplaudiment, vam fer un goulash.

El goulash, com sabeu, és un plat d'orígen hongarès que pot fer-se com a sopa o com a estofat de carn.  Nosaltres vam fer l'estofat.  Un excel·lent segon plat!

Val a dir que vam seguir, fil per randa, la recepta que fa temps m'havia passat una bona amiga d'origen hongarès.  L'èxit, per aquesta banda, estava assegurat.  Només calia que els cuiners estiguéssim a l'alçada.

Bé, per a vuit persones sense manies, havíem de menester el següent:

- Carn de bou o de vedell per a estofar, tallada a daus i ben neta i polida.  Habitualment, cal comptar a raó de 200 g per persona.  Nosaltres, per arrodonir la quantitat i per por de fer curt, en vam fer 2 kg.

- 2 cebes grosses.

- 4 pastanagues.

- 2 naps.

- 2 xiribies.

- 4 branques d'api.

- Comí

- Pebre vermell picant (paprika).

- Pebre negre.

- Farina.

- Oli.

- Sal.

A més, aquesta vegada el goulash el vam acompanyar amb una mica de compota de poma i amb arròs blanc, tot i que, potser és més habitual acompanyar-lo amb pasta.  Per al nostre acompanyament vam necessitar:

- 4 pomes.  Nosaltres vam fer servir unes pomes golden que feia alguns dies que rondaven pel fruiter de casa.

- Canyella en pols.

- Arròs.

Però anem, en primer lloc, pel goulash.  Com veureu, no és un plat complicat, però sí laboriós.  Cal posar mans a la feina amb temps suficient.

Per començar, calia tallar a trossets tota la verdura, prèviament pelada i neta, i axí ho vam fer.  Primer, la ceba.

Despés, la pastanaga.

A continuació, el nap.

I encara, la xiribia.

Finalment, l'api, tronc i fulles.

I allà ho teníem tot:  un bé de Déu de carn i verdura a punt per a la cocció, un veritable espectacle de color.

Encès el foc, vam posar a la cassola, en primer lloc, la ceba amb oli abundant.

Una vegada cuita la ceba, però abans que comencés a enrossir, vam afegir-hi la resta de verdures i les hi vam deixar una estoneta, tot remenant sovint, perquè es comencessin a coure.

Tres o quatre minuts després de posar la verdura a la cassola, hi vam afegir la carn i hi vam posar sal, pebre negre i comí, sense atendre mesures, a sentiment.

Quan la carn va ser cuita, hi vam afegir quatre culleradetes de pebre vermell i quatre gots d'aigua.  Per evitar que la carn se sobti i quedi dura, convé que l'aigua sigui ben calenta, bullint, si pot ser. 

Tot plegat ho vam deixar coure durant una mitja hora.  L'oloreta que allò desprenía era un autèntic plaer per a l'olfacte.

Finalment, per espessir la salsa, vam afegir-hi tres cullerades de farina i vam deixar que el goulash fes encara un parell de bulls més.

Val a dir que, si volguéssiu fer el goulash com a sopa, només cal que afegiu aigua en molta més quantitat i que hi poseu unes patates tallades a trossos i, naturalment, que us estalvieu la farina que aquí vam utilitzar per espessir la salsa.  Per la resta, la preparació és exactament igual.

I allà teníem per fi el goulash:  una autèntica meravella amb un deliciós punt picant que, naturalment, pot ser més o menys intens, segons el gust de cadascú.

D'altra banda, mentre el goulash fèia els últims bulls, vam preparar l'acompanyament que us dèia abans:  una compota de poma i un arròs blanc.

Per fer la compota, calia pelar les pomes i tallar-les a trossets.

A continuació, simplement, les vam posar en una cassola, amb mig dit petit d'aigua, just perquè fes el vapor necessari per coure les pomes, i les vam posar ben tapades a un foc molt lent, sense oblidar-nos de remenar-les de tant en tant.

Una vegada cuites les pomes, no calia sinó triturar-les amb el minipimer i afegir-hi canyella en pols.  El resultat és una compota dolça i aromàtica, que un es menjaria a cullerades, però que és una meravella per acompanyar i suavitzar gustosos plats de carn.

Pel que fa a l'arròs, res a dir que no sigui de coneixement públic.  Simplement, un arròs cuit amb aigua i sal i retirat del foc, esvandit amb aigua freda per aturar la cocció i escorregut, quan encara era prou sencer.

Servida a taula la cassola del goulash, acompanyada amb els bols de compota i arròs, us asseguro que va servir per afalagar a bastament els nostres sentits i la nostra vanitat, tal com era generalment desitjat.