Panellets

Per fi, enguany, ens vam atrevir a fer panellets per la castanyada.

De fet, no és que siguin tan complicats de fer com tot això  (sobretot, si no sou massa exigents) però, a nosaltres sempre ens havia passat allò de la mandra i de la por al desconegut i tot plegat.

El cas és que, un mal dia, els qui poden van ficar-nos en la crisi i, ai las !  ens va caldre buscar una manera de fer la castanyada sense deixar una part massa gran de la nostra minsa setmanada a la pastisseria.  I aquí ens teniu, fent panellets casolans.

La nostra idea era fer-ne de diverses menes, però, una gràcia dels panellets és que gairebé totes les menes tenen la mateixa base:  el massapà.  Un inconvenient important és el temps i la paciència que demanen.

De fet, per a una colla d'uns 15 castanyaires  (però en podien haver menjat uns quants més), vam haver de menester el següent:

- 1 kg de farina d'ametlla crua.
- 1 kg de sucre.
- Una llimona.
- Dos ous.
- 200 g de pinyons.
- 150 g d'ametlla trossejada.
- 50 g d'ametlles crues senceres.
- 250 g de coco ratllat.
- Una mica de codonyat.
- Un sobret de Nescafé.
- 25 g de xocolata fondant.
- Anís.
- Oli.

Cal aclarir, d'entrada, que no busqueu aquests ingredients en un super, no els hi trobareu tots. Aneu a la plaça, allà sí que hi són.

Amb aquests ingredients a punt, ens disposàvem a preparar els següents panellets amb la base de massapà:  de pinyons, d'ametlla trossejada, de massapà amb coco, de cafè, de llimona, de codonyat i de xocolata.  A més, volíem fer-ne uns sense massapà, només de coco.

Bé, vam començar preparant un almívar, per a la qual cosa vam posar el quilo de sucre en una cassola, el vam cobrir d'aigua i vam posar la cassola a un foc suau.

L'almívar és una cosa realment reconsagrada, perquè cada ús que se'n vulgui fer requereix un punt diferent d'espessor.

Nosaltres, que no en som especialistes, vam fer el què vam poder, és a dir, ens vam limitar a comprovar que, posada una gota d'almívar entre l'índex i el polze, en separar els dits, fés un fil continu.

Val a dir que, mentre l'almívar no va arribar a aquesta consistència a còpia de bullir, ens vam escaldar diverses vegades els dits.  Cal anar en compte, doncs, i tenir aigua fresca ben a punt !

Aleshores, vam barrejar l'almívar amb la farina d'ametlla en un recipient.

El cert és que, per un quilo de farina d'ametlla calia afegir 800 g de sucre, de manera que tan sols havíem d'abocar unes quatre cinquenes parts de l'almívar.  La resta l'havíem de reservar per als panellets de coco.

Nosaltres, vam passar-nos amb la mesura, de manera que el nostre massapà va acabar tenint més sucre del que li corresponia.

Ho vam mesclar bé, primer amb una espàtula i, quan la temperatura ho va permetre, amb les mans.

Amb tot, inexperts com som, com que ens va semblar que la massa quedava massa resseca, hi vam afegir un rajolinet d'aigua.  Poc després ens hauríem de penedir d'aquella decisió que ens va deixar el massapà una mica massa pastós.

Finalment, guiats més per la intuició que per un coneixement cert d'aquella ciència, vam decidir que el massapà ja era a punt.

Aleshores, vam dividir el massapà en set parts, una per cada tipus de panellets que volíem fer amb aquell massapà com a base, i vam anar per la preparació dels

PANELLETS DE LLIMONA

Per preparar-los, simplement, vam abocar un rajolinet d'anís al massapà.

I, a continuació, vam afegir-hi una mica de pell de llimona ratllada i ho vam barrejar tot bé.  Amb aquella massa vam anar fent les boles dels panellet i les vam posar en una plata del forn, prèviament untada amb oli.

A continuació, vam anar pels

PANELLETS DE XOCOLATA

En un cassó vam desfer la xocolata fondant, previament trossejada, en un foc més que lent.  El més ortodox hauria estat fer-ho al bany maria, però nosaltres vam anar per feina i, amb la condició de no deixar de remenar ni un moment, ho vam fer directament al foc.

Aleshores, vam barrejar la xocolata amb el massapà corresponent.

I vam fer les boles dels panellets.

El truc per aconseguir unes boles de mida uniforme, és fer amb la massa un "xurro" sobre el taulell de la cuina, prèviament untat amb un parell de gotes d'oli per evitar que la massa s'hi enganxi.  Aleshores, és fàcil tallar la massa en porcions de la mateixa mida...

I, amb les palmes de les mans, fer una bola perfecta amb cada una de les porcions.

Va ser com un joc de nens.  De fet, si teniu canalla no deixeu d'engrescar-la a fer boletes.  Ells us explicaran com es fan, perquè segur que ja n'hauran fet abans a l'escola.

Posades també aquestes boles de xocolata a la plata del forn, la veritat és que la cosa prometia. Talment, un joc de dames:  blanques contra negres.

Vam posar, doncs, la plata al forn, prèviament escalfat a uns 220ºC, i la hi vam tenir, tot just, uns 10 minuts.

El resultat:  un desastre total.

Allò que en entrar al forn eren unes esferes gairebé perfectes, en sortir-ne eren una mena de galetes planes i poc apetitoses.  De fet, els panellets de llimona encara els vam poder aprofitar per la castanyada.  Els de xocolata, no.

Naturalment, no és que llencéssim aquelles galetes de xocolata, que, per cert, tenien un gust molt millor que l'aspecte, però ens les vam menjar en la intimitat dels de casa.

Aleshores, lluitant contra el desànim, va ser el torn dels

PANELLETS DE CAFÈ

Simplement, vam posar en un bol el massapà corresponent i hi vam afegir un sobre de Nescafé.

I un cop ben barrejat ... a fer boles una vegada més!

En aquesta ocasió, vam incrustar una ametlla sencera al damunt de cada bola, ho vam pintar tot plegat amb ou batut i ho vam posar al forn durant uns 10 minuts, aproximadament.

El resultat va tornar a ser unes galetes planes, però amb un aspecte (i un gust) que no estava gens malament.  Aquests, també van anar a la castanyada.

Aquell, doncs, va ser el moment dels

PANELLETS DE PINYONS

A casa, els de pinyons són els reis, els més cobejats. Així que els havíem reservat una mica  més de massapà que per als altres.

Val a dir que, amb el temps de repòs, semblava que el massapà tenia una mica més de consistència i es treballava una mica millor.  Bé, no tot havien de ser desastres.

Amb el massapà sense afegits, tal qual, vam anar per fer-ne les boles pel sistema de costum.

Després de fer cada una de les boles, la vam pintar amb ou batut...

I hi vam enganxar els pinyons, pressionant-los una mica.  Aquí, la paciència i la tenacitat ho són tot.

Després, posades a la plata del forn, com sempre, prèviament untada amb una mica d'oli, vam tornar a pintar aquelles boles amb ou batut i ... cap al forn, on van ser-hi els 10 minuts de rigor, aproximadament.

Aleshores, vam anar pels

PANELLETS D'AMETLLA

En aquest cas, vam optar per una forma aproximadament cònica.  Així que vam anar donant aquesta forma a cada una de les porcions del massapà, les vam pintar d'ou batut i les vam arrebossar amb l'ametlla trossejada.

Posats els suposats cons a la plata del forn, les vam tornar a pintar amb ou batut i les vam enformar pels  10 minuts de costum.

 

En aquell moment, ens vam atrevir amb els

PANELLETS DE CODONYAT

Per a preparar-los, vam estirar el massapà amb el corró sobre el taulell de la cuina. En aquest cas, vam untar prèviament amb uns esquitxos d'oli tant el taulell, com el corró.

Aleshores, vam posar unes tires de codonyat sobre el massapà, i les vam embolicar bé, fins a tancar el massapà.

Vam tallar l'embolic a porcions iguals...

I les vam posar a la plata del forn, on les vam acabar pintant amb ou batut.  I cap al forn.

Amb la darrera porció de massapà, vam fer, aleshores, els

PANELLETS DE MASSAPÀ AMB COCO

Amb la mateixa forma cònica d'abans, vam pintar el massapà amb ou batut i el vam arrebossar amb coco ratllat.

I així, van anar cap al forn, els 10 minuts de costum.

Aleshores, vam anar pels darrers, els

PANELLETS DE COCO

La base és realment senzilla, es tractava de mesclar el coco ratllat amb l'almívar, fins a tenir una massa uniforme i consistent.

A continuació, vam fer les boles de costum amb aquella massa blanca.

I després, vam arrebossar les boles de coco amb sucre.

I aquí s'acabava finalment la nostra feina.  Ja només quedava preparar les safates de panellets per servir-los a taula.

Com sempre, aquelles fantàstiques safates de panellets casolans van sortir a taula després de sopar, quan ja ningú tenia gana.  Però, malgrat tot, us ben asseguro que els presents ens hi vam esforçar.  De fet, vam fer més esforços del que la prudència ens hauria hagut de permetre.  Els panellets, em podeu ben creure, s'ho mereixien.

Crep de platan flamejada al rom

Del nostre viatge estiuenc a Bretanya, vam tornar amb un munt de coses:  entre les pitjors, algun quilet de més i un munt de roba bruta. Entre les millors, uns records extraordinaris, una quantitat excessiva de fotografies i un llibre de receptes de "crêpes et galettes" que el cap de setmana passat vam decidir-nos a consultar.

També vam venir amb uns quants cd's de música bretona.  Deixeu-me que us en parli només d'un. Es tracta del disc "Le live qui dérange" del grup FAB, algun dels membres del qual vam conèixer, per atzar, tocant en un cafè de Cancale.  Senzillament, deliciós i ... compromès. No us el perdeu !!!

Bé, anem per feina, per preparar entre 15 i 20 creps de platan flamejada al rom a la manera bretona, havíem de menester el següent:

- 60 g. de farina de fajol o blat negre.
- 300 g. de farina de blat.
- 100 g. de sucre.
- 4 ous mitjans.
- 200 g. de mantega.
- Mig litre de llet.
- Rom blanc.
- Sal.
- Plàtans, un per crep.

En primer lloc, vam barrejar les dues menes de farina en un bol i hi vam afegir els ous i el sucre.

Ho vam barrejar tant bé com vam poder, però la cosa estava una mica seca.

Però, aleshores hi vam afegir la llet, ben poc a poc i remenant bé per desfer els grumolls.  A continuació hi vam afegir 100 g de mantega, un dit de rom i un pessic de sal.

Val a dir que en algun lloc hem vist que utilitzen mantega salada i, en aquell cas, no hi afegeixen sal.  D'altra banda, segons la recepta que seguiem, la mantega s'havia de desfer prèviament.  Però nosaltres, la vam posar tal qual i he de dir que ens va costar una mica aconseguir una pasta homogènia.

També, segons aquesta recepta, si la pasta és massa espessa, s'hi pot afegir una mica d'aigua.

En acabat, calia deixar reposar la pasta un mínim de dues hores a temperatura ambient.

Després del descans, vam anar ja de cara al fogó.  Vam agafar una paella adient per a les creps i la vam posar al foc amb una mica de mantega, que vam escampar per tota la superfície de la paella.

Quan la mantega va ser fosa i ben calenta, vam abocar-hi un parell de cullerades grans de la pasta de les creps. En qualsevol cas, hi havíem de posar la quantitat necessària per cobrir tota la superfície, escampant-la al màxim per tal que quedés una crep el més fina possible.

Quan la crep va ser cuita d'un costat, amb l'ajuda d'una espàtula (i dels dits) la vam tombar i, en ben poqueta estona, ja vam tenir la primera crep a punt.

Aleshores, la vam posar en una plata i vam anar per la següent, i així fins acabar la pasta del bol.

En acabar les creps, i ben poca estona abans de servir-les, vam anar pel farciment, en aquest cas, uns plàtans tallats per la meitat en sentit longitudinal i, simplement, fregits amb mantega i sucre.

En acabat, vam posar cada crep en un plat, i un plàtan fregit a sobre i hi vam afegir una mica més de sucre.  Ens va fer por de fer curt de dolçor.

En posar-ho a taula, ja només calia abocar-hi un bon raig de rom blanc i calar-hi foc.

Mentre allò cremava, es tractava d'anar donant aire a la crep, tot aixecant-la amb els coberts.  Cal dir, tanmateix, que malgrat haver escalfat lleugerament el rom abans d'abocar-lo i malgrat tots els nostres esforços a airejar la crep, les flames es van extingir massa ràpidament, de manera que el resultat final va ser una crep deliciosa, però un pel forta d'alcohol, tot i que, naturalment, tot és qüestió de gustos.

Et vois-là, la merveille sur la table.  Bon appétit, mes amis !!!

Pollastre farcit

El pollastre, en altre temps una menja de festa grossa, avui és un producte vanalitzat pels "xiriguitos" de menjar ràpid i pels asts de baixa estofa.  Serà, potser, per culpa dels més que qüestionables sistemes industrials de cria de les pobres bèsties?

Bé, en qualsevol cas, a la cuina i a la taula de casa, el pollastre segueix essent un protagonista important.  I, si no, vegeu els dos pollastres de pagès que diumenge vam cuinar amb tots els honors.

La manera de preparar-los va ser, de fet, la de casa de tota la vida, un clàssic vaja.  El que vam haver de menester per a deu persones, va ser el següent:

- Dos pollastres de pagès, sencers i nets.
- Quatre botifarres de porc o, si ho preferiu, 1 kg de carn picada de porc.
- 400 g de prunes seques sense pinyol.
- 200 g de pinyons.
- 1 got gran de xerès sec, vi ranci o conyac.  Nosaltres vam utilitzar conyac.
- Llard.
- Oli.
- Alfàbrega.
- Sal.
- Pebre negre.

Naturalment, també vam haver de menester una agulla de cosir i fil gruixut per tancar els pollastres.

Posats mans a la feina, en primer lloc, vam anar pel farciment.  Així que vam començar per desfer les botifarres i fregir-ne la carn en una paella amb oli.

Com que la carn de les botifarres ja era condimentada, no ens va caldre afegir-hi res més.  Si mai prepareu el farciment amb carn picada, no us descuideu d'afegir-hi sal i pebre.

Quan la carn va ser cuita, però sense arribar a daurar-se, vam afegir-hi les prunes i els pinyons i vam deixar-ho un minutet més al foc.

Nosaltres no tenim per costum posar les prunes en remull abans d'afegir-les al farciment.  De fet, durant la cocció del pollastre s'estoven suficientment, tal com ens agrada a casa.

Aleshores, vam reservar el farciment i vam anar pels pollastres.  En primer lloc, vam cremar i vam treure les quatre plomes i canons que els quedaven.

De passada, vam anar encenent el forn per tal que agafés escalfor.  Concretament, vam encendre'l de baix, a una temperatura de 150ºC.

Fet això, vam untar l'interior dels pollastres amb llard i vam posar-hi sal, pebre i alfàbrega.

Aleshores, davant d'aquells buits inquietants, vam recuperar ràpidament el farciment i vam omplir-los fins que no n'hi va cabre més.

Un cop ben farcits els pollastres, van prendre el fil i agulla per cosir-los la ferida.

Acabada la costura, vam untar amb llard la plata del forn i els pollastres per fora, sense oblidar cap dels seus racons i sense escatimar gens ni mica de llard, i els vam posar sal, pebre i alfàbrega.

I, amb aquella fila, vam posar la plata al forn, el qual, com us dèiem, havíem encès de baix, a una temperatura de 150ºC.

La cocció va durar unes dues hores, durant les quals, aproximadament cada mitja hora anàvem tirant l'oli de la plata per sobre dels pollastres amb un cullerot i afegint un rajolinet d'aigua a la safata, si la vèiem en risc d'assecar-se.  Mitja hora abans d'acabar la cocció vam abocar el conyac sobre els pollastres.

Passades les dues hores, vam obrir el gratinador del forn, per tal que els pollastres agafessin una mica més de color, cosa que van fer ràpidament.

Finalment, quan els pollastres van ser a punt, vam treure la plata del forn i ja només vam haver de treure els fils de les costures d'aquells animals, les quals, per cert, van sortir estupendament bé d'aquella pell tan torrada, i servir el plat a taula.

Quin millor homenatge a les bèsties esplèndides que teníem al plat que gaudir-ne fins a deixar ben escurat l'últim os, tal com vam fer?

Endívies amb pernil

Per fi, diumenge passat vam decidir-nos a fer una recepta que havíem tastat durant les nostres vacances franceses:  unes magnífiques endívies amb pernil.

Val a dir que a casa sempre havíem menjat les endívies crues, en amanida, i la descoberta de l'endívia cuita va estar, per nosaltres, tot un esdeveniment.  Un esplèndit ventall de noves possibilitats s'havia obert davant nostre.

Però, abans d'explicar-vos una d'aquestes possibilitats, deixeu-me que us parli de la música que sentíem mentre cuinavem:  es tracta dels disc Traffic d'abstraction, de Pascal Comelade.  Amb aquesta música, us asseguro que, ni remenant la cassola podreu deixar de ballar.  Quina delícia!

Bé, el què havíem de menester per les nostres endívies amb pernil erà, simplement:

- Endivies (un parell per cap).

- Un tall de pernil per cada endívia.

- Mantega.

- Xicoira soluble.

- Sal.

Per cert, sabíeu que la xicoira (succedani del cafè) s'elabora a partir de les arrels d'una planta, la xicoira, que és de la mateixa família que les endívies?  Que petit que és realment el món!

Per fer el nostre plat, vam posar, en primer lloc, una olla amb aigua abundant al foc.  Mentre l'aigua s'anava escalfant, vam netejar les endívies i, quan l'aigua va arrencar el bull, vam posar les endívies senceres a l'olla, amb una mica de sal.

Vam deixar que les endívies es coguessin fins que van quedar toves, però senceres, és a dir, més cuites que escaldades, però menys que bullides.  Aleshores, les vam escórrer bé, posant-les cap per avall a l'escorredor.

Aleshores, vam posar les endívies al foc en una paella gran amb mantega i vam deixar que s'anessin acabant de coure.

Mentrestant, vam preparar la xicoira, dissolent-ne un parell de culleradetes en aigua.  Aproximàdament, la quantitat de mitja tassa de cafè.

D'altra banda, vam tallar el pernil a trossets.

Quan les endívies van ser gairebé cuites, hi vam abocar la xicoira que havíem preparat i el pernil.

Sense deixar de controlar-ho i d'anar girant les endívies, vam deixar que tot plegat s'acabés de coure, fins que el suc va haver-se evaporat gairebé del tot i les endívies van haver agafat un esplèndit color torradet per fora.

Aleshores, ja només calia posar-les al plat i gaudir-ne.  I us ben asseguro que ho vam fer, com hi ha món que ho vam fer!