Arròs amb ceba i tonyina

Qui ha dit que cuinar és complicat?

No parlo, és clar, de l'alta cuina, de la de les estrelles Miquelet, sinó de la cuina de cada dia, de la que alimenta la immensa majoria dels mortals que, en aquest refotut món, es poden alimentar.

Perquè, si menjar bé i gaudir de la taula és fonamental, també ho és esmerçar-hi el temps just.

Nosaltres, amb aquesta idea, diumenge passat vam fer un plat realment senzill i senzillament deliciós,  l'arròs amb ceba i tonyina.

Per fer-lo vam haver de menester els ingredients següents:

- Una ceba mitjana per cap.  Nosaltres vam fer servir cebes de Figueres.
- Tonyina en oli, uns 60 g de pes net per cap.  Millor si pot ser en oli d'oliva, però nosaltres vam fer servir unes llaunes d'una marca coneguda que teníem a mà de tonyina en oli vegetal (a saber quin!) que van anar de primera.
- Arròs, una tassa per cap.
- Vi blanc.
- Oli.
- Pebre blanc.
- Romaní.
- Sal.

Per començar la preparació, vam pelar les cebes i les vam tallar a tires fines.

Quan vam haver plorat tot el que calia plorar, vam posar la ceba en una cassola al foc, amb un bon raig d'oli.

Amb el foc fluixet, ho vam anar remenant amb calma, fins que la ceba va ser cuita, però sense deixar que arribés a enrossir-se.

Aleshores, vam afegir-hi la tonyina amb el seu oli, i vam deixar-ho tot plegat un minut més al foc.

Aquell va ser el moment d'afegir a la cassola un got de vi blanc, sal, un polsim de pebre blanc i un altre de romaní.

I a continuació hi vam afegir l'arròs i ho vam cobrir d'aigua calenta.

Aleshores, únicament va fer falta deixar-ho bullir, remenant de tant en tant.

En un moment donat, vam adonar-nos que havíem fet curt d'aigua, així que vam haver d'afegir-ne una mica més.  L'objectiu era que, al final de la cocció, l'arròs s'hagués begut tota l'aigua.  També vam comprovar com estava de sal.

I quan l'arròs va ser cuit, ja només calia posar-lo a taula i gaudir-ne com a infants.  I així ho vam fer certament.

Poca feina i el màxim plaer.  Es pot demanar alguna cosa més?

Terrina de truites de riu

Una de les dèries dels de casa, quan hem tingut convidats, sempre ha estat enllestir el màxim de feina el dia abans.  No se sap per quina raó, però les hores del dia del convit sempre acaben tenint menys de seixanta minuts.  Aquí us expliquem una proposta per aconsegir-ho:  la terrina de truites de riu.

Però abans, deixeu-me comentar-vos la nostra descoberta d'aquest estiu.  Es tracta de Riccardo Tesi i Banditaliana i el seu disc Lune.  Senzillament, extraordinari.

Allà, per exemple, hi podreu sentir i, si ho voleu, també ballar el Valzer della povera gente, que ve a dir:

è il valzer della povera gente

un semplice valzer che è fatto di niente

con due chitarre e un mandolino

si balla fino al mattino. 

Què us sembla?  Es pot tenir més amb tan poc, com un vals fet de res?

Bé, però ara anem per feina, per fer la terrina de truites de riu per a unes 6 persones, el diumenge passat vam haver de menester el següent:

- 6 truites.
- 1 kg de tomàquets madurs.
- 1 dotzena d'ous.
- 1 pastanaga.
- 1 branca d'api.
- 1 porro.
- 1 ceba gran.
- 50 g de farina de galeta.
- Una ampolla de crema de llet.
- Estragó en pols.
- Nou moscada.
- Dues o tres fulles de llorer.
- Mantega.
- Sal.

Per començar, vam posar una olla grossa al foc amb la pastanaga, l'api, el porro, la ceba i les fulles de llorer, tot ben net i tallat a bocins.

Aleshores, vam netejar les truites i, quan el bull de l'olla va tenir empenta suficient, hi vam afegir les truites i una mica de sal.

Tot plegat ho vam deixar bullir a foc viu, durant 15 minuts.

Mentrestant, vam ratllar els tomàquets.

I els vam posar en una paella al foc, amb oli, sal i una punta de sucre.  Per a la nostra recepta havíem de menester, aproximadament, un quart de litre de salsa de tomàquet.

Quan les truites van ser cuites, vam escórrer l'aigua.  Vam posar les verdures cuites en un bol i hi vam afegir la carn de les truites, procurant de treure'n, amb una mica de paciència, la pell i les espines.

Hi vam afegir els ous, el quart de litre de salsa de tomàquet, ...

La crema de llet, la farina de galeta, ...

I una mica de sal, d'estragó i de nou moscada.

Ho vam triturar tot plegat amb el minipimer, fins a obtenir una pasta homogènia.

Aleshores, vam untar el motllo amb mantega.

I ho vam posar al forn, dins d'una safata amb aigua, al bany maria.  Prèviament, havíem escalfat el forn a uns 175ºC, només encès de baix.

Vam tenir la terrina al forn durant unes dues hores, procurant que la safata no es quedés sense aigua.

Quan la terrina va ser cuita, la vam treure del forn i la vam deixar refredar.  Per ser més precisos, la vam deixar refredar durant tota la nit, fins al dia del convit.

Aleshores, vam desemmotllar la terrina i ja només quedava preparar l'acompanyament.

Nosaltres vam acompanyar-la, simplement, amb unes fulles d'enciam, uns tomàquets xerri i una salsa vinagreta.  Certament, podíem haver-hi posat una mica més d'imaginació, però, com ja us he dit, el nostre objectiu era:  bon menjar i poca feina.

I, tot i la poca feina del dia del convit, us he de dir que la terrina de truites va ser tot un èxit.

Raviolis amb salsa de crema de llet a la sàlvia

L'altre dia, vam voler fer un dinar sense complicacions, però que sortís una mica de la nostra normalitat, i vam fer un plat superfàcil i superdeliciós:  els raviolis amb salsa de crema de llet a la sàlvia.

Però, per ambientar-nos una mica mentre us ho expliquem, hem posat l'extraordinari disc "Live" del Paolo Conte, amb la seva veu meravellosament afònica.  Magnífic !

Només una recomanació:  no l'escolteu durant la preparació d'aquest plat, ja que és tan ràpida que només podreu sentir unes poques cançons del disc i segur que us sabrà greu deixar-lo a mitges.

Bé, per a dues persones, l'altre dia vam haver de menester el següent:

- 250 g de raviolis frescos.  Nosaltres aquest dia ho vam fer amb raviolis farcits de bolets, però la recepta serviria també per a qualsevol altre farciment.  Val a dir, a més, que nosaltres sempre hem utilitzat raviolis preparats.  Si sou prou valents i teniu temps, podeu provar de fer-los a casa.  Ben segur que el resultat encara pot ser molt millor.

- Una ampolleta de crema de llet.

- Mantega.

- Unes fulles de sàlvia fresca.  Cal dir que, fora de la primavera, nosaltres no hem sabut trobar sàlvia fresca enlloc.

- Nou moscada.

- Pebre negre.

- Sal.

- Formatge parmesà ratllat.

Per començar, vam posar una olla amb aigua al foc i, quan va començar a bullir, hi vam abocar els raviolis.  Els hi vam tenir bullint tot just tres minuts i, ràpidament, els vam treure i els vam escórrer.

Mentrestant, havíem posat una cassola al foc amb la crema de llet, una mica de mantega i les fulles de sàlvia fresca.

Hi vam afegir una mica de sal, pebre negre i nou moscada, i ho vam deixar amb un foc ben baix, remenant contínuament perquè no s'enganxés.

I així ho vam tenir una estoneta, fins que la salsa va adquirir una textura espessa.

Aleshores, vam abocar-hi els raviolis, que encara eren ben calents, i mantenint un foc ben baix, vam fer-hi un parell de remenades perquè els raviolis quedessin ben coberts per la salsa.

I d'allà, ràpidament, a taula, on els vam servir ben calents, acompanyats del formatge ratllat, que cadascú es va servir al seu gust.

Si haguéssim de triar els plats més fàcils i ràpids de fer, possiblement aquest estaria en un dels primers llocs.  Però, que ningú s'equivoqui, si haguéssim de triar els més deliciosos, segurament aquest també hi seria.  Els de casa us ho podem certificar.

Albergínies farcides

Diumenge passat, vam fer unes extraordinàries albergínies farcides a l'estil de casa.  Un plat deliciós que, inexplicablement, feia massa temps que no fèiem.

No sé si va ser per nostàlgia d'aquells gustos autèntics i casolans que vam pensar a fer les albergínies.  Potser, per la mateixa nostàlgia que ens ha portat a escoltar, mentre escrivim, un meravellós disc que corre per casa d'èxits de la Joni Mitchell.  Serà que anem arribant ja a una edat en què va agafant pes la nostàlgia de la joventut viscuda o, pitjor encara, de la que no vam poder o saber viure en el seu moment?

Bé, no ho sé, però, tant se val.  El cas és que, totalment retornats al present, per fer les nostres albergínies per a 5 persones, diumenge passat vam haver de menester el següent:

- 5 albergínies mitjanes (una per cap).

- 750 g de carn picada de porc (150 g per albergínia).

- 3 cebes mitjanes.

- 5 tomàquets madurs.

- 3 ous.

- Farina de galeta.

- 50 g de pinyons.

- 1 copa de conyac.

- Orenga.

- Pebre negre.

- Sal.

- Oli d'oliva.

Vam començar per preparar els ingredients, abans d'encendre el foc.  Així, vam ratllar la ceba i la vam reservar.

Vam ratllar també el tomàquet.

Vam tallar les puntes de les albergínies i les vam partir per la meitat de dalt a baix.

I, amb l'ajuda d'una cullera, vam buidar-ne bona part de la polpa, deixant cada mitja albergínia com una barca en dic sec.

Aleshores, amb un ganivet, vam fer miques la polpa d'albergínia que havíem extret.  La veritat és que no calia mirar-s'hi gaire, mentre quedessin bocins petits.  En coure's, l'albergínia quedaria pràcticament desfeta entre la resta d'ingredients.

Val a dir que, fa una mica d'angúnia veure la rapidesa en què s'ennegreix l'albergínia tallada.  Però, nosaltres, tranquils:  la cocció ho havia d'arreglar al cap de poca estona.

Fet tot això, vam anar de cara al fogó per preparar el farciment.  Per començar, hi vam posar una paella gran amb força oli i hi vam coure la ceba ratllada.

Paral·lelament, vam engegar el forn perquè s'anés escalfant a 180ºC.

Quan la ceba va ser cuita, sense deixar que s'enrossís, vam abocar-hi la carn picada.

I quan la carn va haver perdut la seva vermellor, vam afegir-hi el tomàquet ratllat.

Ho vam deixar coure sense pressa, fins que el to vermell del tomàquet s'havia convertit en un fantàstic to daurat.

Aleshores, hi vam afegir la polpa d'albergínia que havíem trossejat ben petita.

Aleshores, vam abocar-hi el conyac, els pinyons, i una mica d'orenga, de pebre negre i de sal.

I ho vam deixar coure tot plegat, fins que tots els ingredients van ser ben cuits.  Llavors, vam apagar el foc.

A part, en un bol que aguantés bé la temperatura, vam batre els ous i hi vam barrejar tot el contingut de la paella.  Amb això, el farciment de les albergínies ja va ser a punt.

Per tant, vam agafar les nostres barquetes del dic sec (que lamentablement també s'havien ennegrit) i les vam farcir amb aquella massa, posant-les en una safata del forn, ben untada amb oli.

I un cop ben repartit tot el farciment, vam espolsar farina de galeta per sobre d'aquelles albergínies.

I vam posar les safates al forn durant una mitja hora, aproximadament.  Cap al final de la cocció, vam engegar una mica el gratinador, per tal que les albergínies agafessin una mica més de color.

I aquí va acabar la nostra feina a la cuina.  Ja només va fer falta posar les albergínies al plat i a taula.

I així ho vam fer, amb la més gran satisfacció de tots els de casa.  I us ben asseguro que aquelles barquetes, amb el seu extraordinari carregament, van navegar ben lleugeres fins al fons dels nostres estómacs.