Sardines de la costa amb tomàquets fregits

Menys curades que els civils (arengades), les sardines de la costa són també sardines conservades en salmorra, a la manera de tota la vida, la d'abans dels congelats en els nostres verals.

També com els civils, les sardines de la costa han estat menjar d'obrer.  Aliment de poc preu que, amb unes llesques de pa, ens ha omplert l'estómac proletari en èpoques de penúria.

Però que ningú les tracti mai d'aliment pobre.  No n'hi ha d'aliments pobres.  Només hi ha aliments desprestigiats pel seu poc preu en aquesta societat d'esnobs que ens toca viure.  Però, alerta!  No fos cas que, com va passar fa temps amb el bacallà, d'aquí a uns anys haguem de pagar un dineral per mitja dotzena de sardines de la costa. 

Ja ho veieu, la "dignitat" d'un aliment ens la dóna el què paguem per ell en el mercat.  Els mercats, déus inqüestionables d'avui, ens diuen, fins i tot, què ens ha de venir de gust de menjar.  Quins perfectes capsigranys, tots plegats !!!

Bé, per posar-hi remei en aquest saludable temps d'indignació, ahir vam fer sardines de la costa amb tomàquets fregits.  Un plat senzill, però extraordinari.

Per fer-lo tan sols havíem de menester el següent:

- Sardines de la costa.  Nosaltres, com que les sardines no eren gaire grosses, vam comptar a raó d'unes quatre o cinc per cap.

- Tomàquets madurs, uns dos per cap.

- Oli d'oliva.

Les sardines, les vam preparar tal com les vam portar de la parada de pesca salada, senceres i sense netejar.

Potser, si no us fan el pes els gustos massa forts, podríeu passar-les per sota l'aixeta per treure'n una mica la sal.  Nosaltres no ho hem fet mai.

El que vam fer, va ser, simplement, fregir-les tal qual, sense enfarinar i amb oli abundant.

Una vegada cuites les sardines, vam tallar els tomàquets per la meitat, prèviament ben rentats, i els vam fregir en el mateix oli de fregir les sardines.  Naturalment, no hi vam posar ni un bri de sal, l'oli ja en tenia prou.

I, ja va estar, una vegada els tomàquets van ser cuits, només va caldre posar sardines i tomàquets a la plata i servir-ho a taula.

Amb quin plaer van desaparèixer aquelles sardines i aquells tomàquets de la plata, però, quina quantitat d'aigua hem arribat a beure aquesta nit !!!

La frescor del tomàquet acompanya meravellosament les salades sardines de la costa, però mai no és suficient per passar la nit sencera.

Musclos a la catalana

Atenció!  Posem-nos la barretina!  Que l'estelada onegi al balcó!  Que sonin les havaneres de Calella!  Que no sigui estalviat cap pronom feble!  Diumenge passat, vam fer musclos a la catalana manera.  La de casa de tota la vida.

Bé, la veritat és que, diumenge, vam fer una muscladeta com a entrant per dinar i vam preparar els musclos de quatre maneres ben diferents:  el musclos a la catalana, que tot seguit us explicaren, musclos de Sant Carles de la Ràpita, musclos al roquefort i uns senzills, però no menys deliciosos, musclos al vapor.

Per fer els musclos a la catalana, havíem de menester el següent:

- Musclos de roca.  Nosaltres, per fer-los com a "tapa" per a vuit persones, en vam utilitzar un quilo i quart.  Per fer-los com a plat, hauríem hagut de comptar, més o menys, a raó de mig quilo per cap.

- Dues cebes mitjanes.
- Una cabeça d'alls.
- Uns vuit tomàquets madurs.
- Unes branques de julivert.
- Romaní.
- Pebre negre.
- Una cullerada de sucre.
- Mig got de vi blanc.
- Oli.

Tot i que la preparació no és complicada, és entretinguda, sobretot pel que fa a la neteja dels musclos.  Com deveu saber, cal paciència per netejar musclos.

Una vegada els musclos van ser nets, vam posar-los en una olla al foc, amb un dit d'aigua, la justa per fer vapor i, naturalment, la vam tapar bé per tal que aquella sauna culinària ens anés fent efecte.  Nosaltres, als musclos no hi posem mai sal, per al nostre gust, ells ja en porten prou.

Quan, al cap d'una estona, els musclos van ser ben oberts, vam retirar l'olla del foc i vam anar posant els musclos a part en un bol, deixant-los només amb una de les closques.

D'altra banda, vam reservar el suc de coure els musclos, després d'haver-lo passat per un colador ben fi.

Aleshores, vam picar les cebes i tots els alls d'una cabeça, vam ratllar els tomàquets i vam picar a ganivet el julivert, cada cosa per separat.

A continuació, vam posar una paella al foc amb oli.  Quan va ser ben calent, hi vam abocar la ceba i l'all picat i ho van deixar coure ben lentament.

Quan tot plegat va ser cuit, sense que s'arribés a daurar, hi vam abocar el tomàquet ratllat i el julivert i hi vam afegir una culleradeta de sucre i un polsim de pebre negre i de romaní.

Cal dir que, en aquest punt, era important no posar-hi sal, ja que després hi havíem d'abocar una mica del suc dels musclos, el qual és sempre força salat.

Ho vam mantenir tot en un foc lent, fins que el tomàquet va haver adquirit aquells esplèndids tons daurats que ens indiquen que ja és cuit.

Aleshores, vam afegir a la paella el vi blanc i el de suc de coure els musclos que va ser necessari perquè la salsa quedés al punt de sal, tot tastant i rectificant amb més suc, fins arribar al punt desitjat.

Vam deixar que tot plegat fes un parell de bulls i hi vam submergir els musclos que teníem reservats.  Per acabar, només calia deixar que la salsa amb els musclos fes un bull més i el plat ja va ser a punt de sortir a taula.

La veritat, és que, a taula, no sé dir què era millor, si els musclos o la salsa.  La barreja d'ambdues coses, va ser una autèntica delícia, una veritable sardana de sabors o, si ho preferiu, un autèntic castell de gamma extra.

Musclos al vapor

Sovint, essent com som, éssers complexos, en un món encara més complex, la senzillesa ens desconcerta.  Sovint, la confonem amb la simplicitat, amb la manca de refinament, amb la manca de cultura, és a dir, la jutgem inadequada per a una definició plausible de nosaltres mateixos i del món que ens envolta.  

Perquè, no ens confonguem:  a cada elecció que fem, hi ha, inevitablement, una definició implícita de nosaltres mateixos.  No de l'objecte escollit, ni tampoc de l'objecte rebutjat, sinó de nosaltres mateixos, del subjecte de l'elecció.

Bé, doncs, resulta que, diumenge, com a entrant per dinar, vam fer una muscladeta.  Però, per oferir una mica de varietat, vam preparar els musclos de quatre maneres ben diferents:  els musclos al vapor, que us explicarem tot seguit, musclos a la catalana, musclos al roquefort i musclos de Sant Carles de la Ràpita.

Anem ara, però, pels musclos al vapor:  la senzillesa posada al plat, però que ningú s'equivoqui, una senzillesa que és font del màxim plaer i autenticitat.

Bé, per fer els musclos al vapor, diumenge havíem de menester, senzillament:

- Musclos de roca.  Nosaltres, per fer-los com a "tapa" per a vuit persones, en vam utilitzar un quilo i quart.  Per fer-los com a plat, hauríem hagut de comptar, més o menys, a raó de mig quilo per cap.

- Llimones.

La preparació és ben fàcil, però entretinguda, sobretot pel que fa a la neteja dels musclos.  Perquè, com deveu saber, cal paciència per netejar musclos.

Bé, una vegada els musclos van ser nets, vam posar-los en una olla al foc, amb un dit d'aigua, la justa per fer vapor i, naturalment, la vam tapar bé per tal que aquella sauna culinària ens anés fent efecte.  Nosaltres, als musclos no hi posem mai sal, per al nostre gust, ells ja en porten prou.

Quan, al cap d'una estona, els musclos van ser ben oberts, vam retirar l'olla del foc i vam anar-los traient i posant en una plata de servir a taula, però deixant-los només una de les closques.

Per servir-los, només calia acompanyar-los amb llimona tallada a trossos, per tal que cadascú se'n servís al seu gust.

Estarem d'acord que aquesta no és la manera més sofisticada de preparar uns musclos, però, a jutjar per com van desaparèixer del plat, no devien desmerèixer gens ni mica les propostes més elaborades.

Si és cert que "menys és més", tal com deia el mestre Mies, tot i que no crec que ho digués pensant en musclos, també, en matèria de musclos, diumenge passat, menys va ser més.  Paraula !!!

Musclos al roquefort

Al cap d'anys de maldar a la cuina, amb èxits i fracassos, tot sigui dit, hem acabat arribant, en la nostra particular filosofia dels fogons, a una conclusió ben senzilla:  no saber-ne gaire de cuina no és, en realitat, un problema greu, sí que ho seria, en canvi, avorrir-se, o avorrir, tant a la cuina, com a taula.

Quan a taula hem aconseguit alguna cosa semblant a la sorpresa, la varietat, la novetat i, perquè no, la recuperació de sensacions mig oblidades, us asseguro que la taula ha estat una festa i, de passada, ens ho hem passat bé a la cuina.

En aquest punt, cal aclarir, però, que a casa no esferifiquem res.  Fem coses simples, senzilles, a l'abast de qualsevol, però això, gairebé sempre, és suficient.

Diumenge passat, per exemple, vam fer una muscladeta com a entrant per dinar.  Però, per fugir de l'avorriment, vam preparar els musclos de quatre maneres ben diferents:  el musclos al roquefort, que us explicaren tot seguit, musclos a la catalana, musclos de Sant Carles de la Ràpita i uns senzills, però no menys deliciosos, musclos al vapor.

Així, doncs, per fer els musclos al roquefort, havíem de menester el següent:

- Musclos de roca.  Nosaltres, per fer-los com a "tapa" per a vuit persones, en vam utilitzar un quilo i quart.  Per fer-los com a plat, hauríem hagut de comptar, més o menys, a raó de mig quilo per cap.

- 100 g de formatge roquefort.

- Una ampolleta de crema de llet.

La preparació és ben senzilla, però entretinguda, sobretot pel que fa a la neteja dels musclos.  Perquè, com deveu saber, cal paciència per netejar musclos.

Bé, una vegada els musclos van ser nets, vam posar-los en una olla al foc, amb un dit d'aigua, la justa per fer vapor i, naturalment, la vam tapar bé per tal que aquella sauna culinària ens anés fent efecte.  Nosaltres, als musclos no hi posem mai sal, per al nostre gust, ells ja en porten prou.

Quan, al cap d'una estona, els musclos van ser ben oberts, vam retirar l'olla del foc i vam anar-los traient i posant en una plata de servir a taula, però deixant-los només una de les closques.

Aleshores, simplement, vam posar en el pot del minipimer mitja ampolla de crema de llet, la meitat del formatge roquefort i tres cullerades del suc dels musclos ben colat prèviament, i ho vam batre tot amb el minipimer.

En aquest moment, tot depenia del bon paladar de la cuinera (en aquest cas, va ser l'Àngels), ja que es tractava d'anar provant i rectificant, amb una mica més de formatge, una mica més de crema de llet o una mica més de suc dels musclos, segons convingués i fins arribar al  punt de la salsa que més ens plagués.  Com veieu, una feina meravellosament artesanal.

Només un consell:  que no us faci por deixar una salsa amb un gust potent de formatge, el contrast amb els musclos veureu que és, senzillament, deliciós.

Quan la salsa va ser a punt, vam limitar-nos a abocar-la sobre els musclos que teníem a la plata.

Ja només quedava servir-ho a taula, i assaborir-ho.

Val a dir que, aquesta va ser, d'entre les diferents preparacions de musclos d'aquell dia, la primera del ranking de preferències i, per descomptat, la primera a desaparèixer del plat.  Tot un èxit !