Musclos al roquefort

Al cap d'anys de maldar a la cuina, amb èxits i fracassos, tot sigui dit, hem acabat arribant, en la nostra particular filosofia dels fogons, a una conclusió ben senzilla:  no saber-ne gaire de cuina no és, en realitat, un problema greu, sí que ho seria, en canvi, avorrir-se, o avorrir, tant a la cuina, com a taula.

Quan a taula hem aconseguit alguna cosa semblant a la sorpresa, la varietat, la novetat i, perquè no, la recuperació de sensacions mig oblidades, us asseguro que la taula ha estat una festa i, de passada, ens ho hem passat bé a la cuina.

En aquest punt, cal aclarir, però, que a casa no esferifiquem res.  Fem coses simples, senzilles, a l'abast de qualsevol, però això, gairebé sempre, és suficient.

Diumenge passat, per exemple, vam fer una muscladeta com a entrant per dinar.  Però, per fugir de l'avorriment, vam preparar els musclos de quatre maneres ben diferents:  el musclos al roquefort, que us explicaren tot seguit, musclos a la catalana, musclos de Sant Carles de la Ràpita i uns senzills, però no menys deliciosos, musclos al vapor.

Així, doncs, per fer els musclos al roquefort, havíem de menester el següent:

- Musclos de roca.  Nosaltres, per fer-los com a "tapa" per a vuit persones, en vam utilitzar un quilo i quart.  Per fer-los com a plat, hauríem hagut de comptar, més o menys, a raó de mig quilo per cap.

- 100 g de formatge roquefort.

- Una ampolleta de crema de llet.

La preparació és ben senzilla, però entretinguda, sobretot pel que fa a la neteja dels musclos.  Perquè, com deveu saber, cal paciència per netejar musclos.

Bé, una vegada els musclos van ser nets, vam posar-los en una olla al foc, amb un dit d'aigua, la justa per fer vapor i, naturalment, la vam tapar bé per tal que aquella sauna culinària ens anés fent efecte.  Nosaltres, als musclos no hi posem mai sal, per al nostre gust, ells ja en porten prou.

Quan, al cap d'una estona, els musclos van ser ben oberts, vam retirar l'olla del foc i vam anar-los traient i posant en una plata de servir a taula, però deixant-los només una de les closques.

Aleshores, simplement, vam posar en el pot del minipimer mitja ampolla de crema de llet, la meitat del formatge roquefort i tres cullerades del suc dels musclos ben colat prèviament, i ho vam batre tot amb el minipimer.

En aquest moment, tot depenia del bon paladar de la cuinera (en aquest cas, va ser l'Àngels), ja que es tractava d'anar provant i rectificant, amb una mica més de formatge, una mica més de crema de llet o una mica més de suc dels musclos, segons convingués i fins arribar al  punt de la salsa que més ens plagués.  Com veieu, una feina meravellosament artesanal.

Només un consell:  que no us faci por deixar una salsa amb un gust potent de formatge, el contrast amb els musclos veureu que és, senzillament, deliciós.

Quan la salsa va ser a punt, vam limitar-nos a abocar-la sobre els musclos que teníem a la plata.

Ja només quedava servir-ho a taula, i assaborir-ho.

Val a dir que, aquesta va ser, d'entre les diferents preparacions de musclos d'aquell dia, la primera del ranking de preferències i, per descomptat, la primera a desaparèixer del plat.  Tot un èxit !