Flam d'avellanes

Dilluns passat va ser el dia de la mona i nosaltres ... vam fer un flam.

Naturalment, també hi va haver les obligades filigranes de xocolata amb motius del Barça per als fillols, però abans, com a postres del dinar familiar, vam menjar flam d'avellanes, unes postres realment extraordinàries, un autèntic llamí.

A més, el flam d'avellanes és un plat tan fàcil i tan ràpid de preparar, que no ens va donar temps ni d'acompanyar-nos d'una mica de música mentre el preparàvem.  Una llàstima!

Bé, el cas és que, per a unes vuit persones raonablement gormandes i no diabètiques, havíem de menester el següent:

- 100 g d'avellanes torrades.

- 1 litre de llet.

- 10 ous

- Sucre

Posades mans a la feina, vam començar per trinxar les avellanes torrades i pelades amb la picadora, fins que van quedar com una pasta homogènia i oliosa.  Tot plegat, un instant.

A continuació, vam posar un pot al foc amb la llet i hi vam abocar la pasta d'avellanes i, així, ho vam deixar bullir just un quart d'hora, tot remenant sovint i vigilant que la llet no vessés.

Mentre la cassola bullia, vam aprofitar per batre els ous en un cassó, amb sis cullerades soperes de sucre.

Com de costum, tampoc en aquesta ocasió vam evitar la caiguda accidental de la forquilla dins de la barreja.

Acabada la cocció de la llet i l'avellana, vam barrejar-ho amb l'ou batut.

A part d'això, vam cremar força sucre (abocat a ull i sense por) en el motlle del flam, tot posant-lo directament al foc, fins que va quedar un magnífic líquid de color torrat que vam escampar per tota la superfície del motlle.

Per cert, mentre ho feia no em podia treure del cap una ocasió en què, per poca traça, el sucre cremat m'havia esquitxat la mà.  La sentida us prometo que va ser històrica.  En aquesta ocasió, però, tot va anar com una seda.

A continuació, vam abocar la barreja que teníem preparada dins del motlle del flam.  Feia goig de veure aquell rajolí espès.

Finalment, no calia sinó posar-ho al forn al bany maria (amb un dit d'aigua a la safata del forn), a uns 200ºC de temperatura.  Durant la cocció, només calia vigilar que la safata no es quedés sense aigua.

Al cap d'una mitja hora, vam començar a punxar el flam amb una agulla, de tant en tant, per comprovar-ne la cocció.  Quan l'agulla va sortir ben neta de la punxada, va ser el moment de treure el flam del forn.  La meravella s'havia consumat.

Ja no calia més que tombar el flam en una plata i servir-lo a taula, una vegada s'hagués refredat.

El gust extraordinari de flam casolà amb avellanes, amanit amb aquell deliciós xarop de sucre cremat, van provocar que, a taula, aquell flam tremolés ben poca estona.  Em podeu ben creure.