El poble, en un exercici d'atàvica lucidesa, sempre ha tingut el saludable costum de fer escarni del poder. És així com, en el corpus de la saviduria popular, porc i ministre consten com a sinònims, essent del tot indiferent si a taula hi posem peus de porc o de ministre.
Per cert, a proposit d'aquesta qüestió, deixeu-me que us parli de la cançó que estem sentint mentre escrivim. La seva darrera estrofa fa així:
Per cert, a proposit d'aquesta qüestió, deixeu-me que us parli de la cançó que estem sentint mentre escrivim. La seva darrera estrofa fa així:
Volverei, volverei á vida
cando rompa a luz nos cons
porque nós arrancamos todo o orgullo do mar,
non nos afundiremos nunca máis
que na túa memoria xa non hai volta atrás:
non nos humillaredes nunca máis.
Efectivament, es tracta de "Memoria da noite", de l'extraordinari disc "Hai un paraiso" del grup gallec Luar na lubre. Una cançó que no deixa d'emocionar-me per més que la senti, però que em temo que acaba més amb un desig que amb una certesa, especialment a la vista dels sàtrapes reaccionaris que són als diversos governs que ens toca patir.
En tot cas, centrant-nos en els nostres peus de ministre, diumenge passat vam haver de menester el següent:
- 1 peu de porc cru (dues meitats) per cap.
- 4 cebes.
- 1 pastanaga.
- 1 branca d'api.
- 4 o 5 alls.
- 2 albergínies mitjanes.
- 3 pebrots verds.
- 1 pebrot vermell.
- 5 o 6 tomàquets madurs.
- Farigola.
- 4 i 5 fulles de llorer.
- 1/2 branca de canyella.
- 1/2 got de vi negre.
- Unes 12 ametlles torrades.
- Unes 12 avellanes torrades.
- Unes llesques de pa torrat.
- Pinyons.
- Oli.
- Sal.
- Pebre negre.
- Pebre vermell (picant).
Per començar, vam posar una olla amb aigua al foc i hi vam afegir una ceba, la pastanaga i l'api, tot tallat a trossos, el llorer, una mica de farigola, la canyella, sal, pebre negre i els peus de porc.
Ho vam deixar bullir tot plegat durant una hora i tres quarts, més o menys.
Mentrestant, vam picar els alls.
Vam ratllar les tres cebes que ens quedaven.
Vam ratllar també els tomàquests madurs.
Vam tallar les albergínies a trossets.
També el pebrot vermell.
I el verd, també.
Amb tot plegat, l'olla dels peus anava fent.
Aleshores, vam posar una cassola al foc amb força oli i hi vam abocar l'albergínia tallada.
Quan va ser cuita, la vam retirar de la cassola i la vam reservar.
Amb el mateix oli, vam sofregir lleugerament l'all picat ...
I hi vam afegir la ceba ratllada.
Quan el sofregit començava a ser a punt, hi vam afegir el pebrot vermell i el verd, tot junt, sense manies. El color de la cassola era realment magnífic, si ho voleu, un punt naïf i tot.
Després de donar unes voltes al pebrot, hi vam afegir el tomàquet ratllat.
Quan el tomàquet va ser cuit, hi vam afegir l'albergínia que teníem reservada.
Després de donar un parell de voltes a la verdura, procurant que no s'enganxés, hi vam afegir els peus de porc, que vam passar a la cassola directament des de l'olla.
A més, hi vam posar el mig got de vi negre, sal, pebre vermell i ho vam acabar de cobrir tot plegat amb el brou de la cocció dels peus.
Així estant, ho vam deixar coure uns 15 minuts, tot remenant de tant en tant.
Mentrestant, en un morter vam preparar la picada amb les ametlles i les avellanes torrades, el pa torrat i els pinyons.
Aleshores, vam fer un tast de la cassola, vam afegir-hi una mica més de sal i de pebre vermell, i hi vam afegir la picada.
Ho vam deixar coure tot plegat uns 8 o 10 minuts més i ja va ser a punt per posar els peus a taula.
La qual cosa vam fer tot seguit, per a la més gran satisfacció dels de casa.
El cas és que, poca estona més tard, a risc de ser acusats d'antropofàgia, d'aquells magnífics peus de ministre, tan sols en quedaven uns quants ossos repelats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada