Amanida amb salsa de mel

Us heu adonat mai que en castellà de l'amanida en diuen "ensalada", la qual cosa no deu significar res més que "menja a la qual hem posat sal"?

I, essent així, no us adoneu quina superba contradicció hi ha a posar mel a una "ensalada"?

Però us asseguro que si mai tasteu l'amanida amb salsa de mel, tal com vam fer diumenge passat, beneireu, com ho fem nosaltres ara, la complexitat de l'existència i totes les seves contradiccions.

Per ser justos, us he de dir que, a casa, aquesta és una especialitat de l'Àngels i que, en realitat, va ser ella l'artista de diumenge passat.

Bé, doncs, per fer la nostra "ensalada", havíem de menester el següent:

- Enciam.

- Canonge.

- Maduixots (a la primavera/estiu) o raïm negre (a la tardor/hivern).

- Panses de Corinto.

- Pinyons.

- Nous pelades.

- Oli.

- Vinagre de Mòdena.

- Mel.

Com haureu vist, no hem posat quantitats.  Poseu la proporció d'ingredients que més us plagui.  La clau està en la salsa.

Doncs, bé, per fer la salsa calia que ens hi poséssim unes hores abans de l'àpat, com tot seguit veureu.

Per començar, vam barrejar en una cassoleta mig got d'oli, un got de vinagre de Mòdena i, d'entrada, 6 cullerades soperes de mel i ho vam posar a un foc lent, fins que va fer uns bulls i tot plegat va quedar ben lligat, com un xarop més aviat líquid.

Durant aquest procés, vam anar tastant i afegint-hi mel fins que va estar ben bé al nostre gust, és a dir, fins que ens va semblar que havíem aconseguit un inefable equilibri entre el vinagre i la mel.

Aleshores, vam posar les panses de Corinto en un bol i hi vam abocar el xarop per sobre.  Tot plegat, ho havíem de deixar marinar unes horetes, fins a l'hora de dinar.

Ben poc abans de l'hora de dinar, només vam haver de netejar i tallar ben petita la verdura, posar-la en una plata, repartir-hi els maduixots ben nets per sobre, amb aquella gràcia que, a casa, només té l'Àngels.

Val a dir que, en aquesta ocasió, havíem trobat al mercat uns maduixots petits que vam posar sencers.  En altres ocasions, amb maduixots més grossos, els hem posat trossejats i, encara en altres ocasions, en lloc dels maduixots, hem posat grans de raïm negre tallats per la meitat.

A continuació, vam afegir a la plata els pinyons i les nous pelades i trossejades.

Finalment, només calia amanir-ho tot amb el xarop i les panses que havíem preparat a primera hora del matí.

I allà teníem aquella meravella de color, a punt de ser servida a taula per al goig general de la concurrència.

I, si el color d'aquella amanida era una autèntica delícia per a la vista, em falta vocabulari per descriure'n el plaer al paladar.

Tanmateix, val a dir, que convindria que se n'abstinguessin els paladars conservadors.
Aquesta es una "ensalada" (sense sal) per a intrèpids.