Fideus rossejats

Aquest és un plat que a casa fem força sovint, quan volem fugir de fam i de feina i, a més, passar-nos-ho bé a taula.  De fet, la Marta n'és la gran afeccionada i ella és qui el reclama de tant en tant, mentre que l'experta a trobar el punt als fideus és l'Àngels.

Però, deixeu-me abans parlar-vos una mica de la música que estem escoltant mentre escrivim. Es tracta d'un disc de l'any 2001 que recull el millor (fins aleshores) del grup gallec Luar Na Lubre i es diu, naturalment, Lo mejor de Luar Na Lubre,  XV aniversario.

Creieu-me si us dic (i, efectivament, us ho dic) que es tracta d'un disc senzillament deliciós, especialment, al meu parer, la cançó Chove en Santiago, que aquí està cantada per l'Ismael Serrano i que té per lletra un poema de Federico García Lorca.   Aquesta cançó la trobareu, també, al disc Cabo do mundo de Luar Na Lubre, una altra meravella que no us hauríeu de perdre.

Doncs bé, anem, mentre "chove en Santiago", de cara als nostres fideus.  Per a quatre persones, vam haver de menester el següent:

- Uns 400 g de fideus prims, del número 0.
- Un litre de brou de peix, si pot ser natural, molt millor.  Nosaltres, en aquest cas, el vam utilitzar prefabricat.
- Uns 250 o 300 g de gambes congelades pelades.
- Alls.
- Un ou.
- Oli.
- Sal.

En primer lloc, vam passar les gambes per la paella amb una mica d'oli, sense deixar que es coguessin gaire i les vam reservar a part.

Aleshores, en una paella gran i neta, vam posar els fideus al foc no massa fort, sense gens ni mica d'oli, ni res més.  I, sense deixar de remenar, vam anar deixant que agafessin aquell esplèndid color torrat.

Mentrestant, havíem posat a escalfar el brou de peix en una cassola i, quan tot va ser a punt, vam abocar-lo sobre els fideus, tot just per cobrir-los amb el brou.

Després de deixar bullir els fideus una estoneta, vam afegir-hi les gambes i el seu suc, i vam deixar que tot plegat seguís bullint fins que els fideus fossin cuits.

Com que el brou de peix ja portava sal, no n'hi vam posar a la paella.

Amb tot, durant la cocció calia anar controlant que els fideus no s'enganxessin i que tampoc es quedessin sense suc fins al final, afegint, si calia, una mica més de brou o d'aigua, però sempre de mica en mica, per tal que no ens acabessin quedant caldosos.

Quan els fideus van ser a punt i ja no quedava brou a la paella, vam apagar el foc i vam cobrir la paella amb un drap de cuina.

Aleshores, vam anar per l'allioli que havia d'acompanyar els fideus.

La preparació, com sempre, uns alls picats al morter, un rovell d'ou, sal, i l'oli abocat ben lentament i sense deixar de remenar amb la mà de morter.  Com que aquest allioli era per acompanyar un plat de gust més aviat suau, vam haver de ser ben moderats en la quantitat d'all.

Finalment, en el moment de servir el plat a taula, vam destapar la paella i, oh meravella! els fideus s'havien estirat cap amunt, com en un intent desesperat i inútil de fugir.

I amb aquella imatge punxeguda van ser servits a taula i ingerits pels de casa amb el més gran plaer, acompanyats, és clar, d'una o dues culleradetes del magnífic allioli.