Llenguado (o gall) amb pasta de full

Avui, peix!

Més ben dit, ahir, vam fer peix:  gall amb pasta de full.  La recepta, de fet, és amb llenguado i així l'hem fet altres vegades, amb gran èxit, tot sigui dit, però aquest cap de setmana, ho vam provar amb gall, que és també un peix excel·lent i, de passada, al mercat estava millor de preu que el llenguado.  Ja se sap:  vivim temps de crisi.

Com de costum, vam posar una mica de música que ens fes companyia mentre cuinàvem.  Ahir, aclaparats per la vergonya de ser ciutadans d'una Europa que adula els tirans del petroli i gira la cara davant dels seus crims, vam fer el nostre petit homenatge, domèstic i privat, als pobles àrabs en revolta, tot escoltant el darrer disc de la Souad Massi.

Per qui no la conegui, la Souad Massi és una cantautora algeriana amb una veu i una sensibilitat prodigioses.  Us la recomano de tot cor.  En el seu darrer disc que, per cert, es diu ô houria (llibertat), diu coses com:

Els mateixos cels, tanmateix,

Il·luminant-nos

La mateixa pau que per tot

És esperada

Per tant, tot és per fer.

Us demano disculpes perquè la traducció, que és nostra, no fa justícia, en absolut, a l'extraordinària cançó.

Però, ara, deixem que la música soni i anem pel peix.  El que ahir havíem de menester, per a cinc persones, era el següent:

- Un llenguado mitjanet tallat a filets (o dos filets de gall) per persona.

- Quatre làmines de pasta de full congelada.

- Dues cebes.

- 400 g de xampinyons.

- 1 ou.

- 1 llimona.

- Oli i sal.

- Una plantilla amb la forma de peix, amb la qual tallarem la pasta de full.

La plantilla que vam utilitzar era de confecció casolana, feta amb un separador de plàstic d'un arxivador, convenientment rentat.  Si us decidiu a fer aquesta recepta, podeu fer la forma que més us plagui, amb la condició que la plantilla sigui una mica més gran que els filets de peix que tingueu.

Per començar, vam engegar el forn a uns 200ºC perquè s'anés escalfant.  Després, vam netejar bé els xampinyons i els vam tallar a làmines fines.  Compte amb els dits!

Després, a plorar!  Calia ratllar la ceba.

Quina promesa de futures meravelles, aquells plats de xampinyons llescats i de ceba ratllada!

A continuació, vam sofregir la ceba amb força oli.

En el precís moment en què la ceba començava a enrossir-se, vam abocar els xampinyons a la paella, amb una mica de sal, i els hi vam deixar, remenant-los tot seguit, fins que van ser cuits i vam apagar el foc.  Aquell sol farciment ja era per sucar-hi pa.

A part, vam espolsar una mica de farina sobre el taulell de la cuina i, amb el corró, hi vam estirar la pasta de full fins que va quedar fineta, però sencera.

Aleshores va ser el moment de tallar-la amb la punta del ganivet, tot resseguint la plantilla de peix.  M'encanten les manualitats!

Bé, i d'allà, directament a la plata del forn, prèviament untada amb mantega.  L'ordre va ser el següent:  primer un peix de pasta de full.  Al damunt, un filet de peix ben escorregut, amb sal i unes gotes de llimona.  A sobre, una capa del sofregit de ceba i xampinyons.  A sobre, l'un altre filet de peix, també amb sal i llimona.  I finalment, una altra peix de pasta de full per tapar el farcell.

Aquí, la gent traçuda podríeu dedicar-vos a decorar una mica el peix, per exemple, posant-li uns ulls també de pasta de full, marcant-li escates, o de la manera que us suggereixi la vostra imaginació.  Nosaltres, ho confesso, no ho vam fer.

On vam poder, vam unir les vores de les dues làmines de pasta de full, de sota i de sobre de cada peix, pintant-les amb una mica d'ou batut.  També vam pintar amb ou batut la part superior del peix.  Bé, "pintar" potser no és ara la paraula correcta ja que, com que no teníem un pinzell adient, ho vam fer amb una cullereta i, està clar, el resultat no va ser exactament el mateix.  I és que, per alguna raó, mai no haureu vist pintar un quadre amb una cullereta.

A continuació, va ser el moment d'enfornar.  Al principi teníem el forn només encès de baix, però un moment abans d'acabar la cocció, vam encendre el gratinador perquè la pasta de full agafés color.

A causa de la irregularitat de la pintada d'ou, el color del peix també va quedar una mica irregular, més semblant a un Tàpies que a un Mondrian, per entendre'ns.

Bé, ja només quedava emplatar el peix amb una mica d'enciam i tomàquet i ... a taula hi falta gent!

Diria que ningú a casa no es va penedir de devorar aquell Tàpies amb el màxim plaer.