Taronja cremada

Avui us parlarem de les nostres postres del cap de setmana passat, una recepta fàcil com n'hi ha poques i d'allò més bona.  Només té un inconvenient:  si mai la voleu fer per a molta colla, us hi haureu d'estar una bona estona.

En aquests casos, us recomano una copeta de vi i bona música.  Mai no falla!

Aquest dia ens havien d'acompanyar les cançons de la Barbara, un recull d'èxits que corre per casa i que mai no em caso de sentir, i una copeta d'un deliciós muscat del Rosselló que havíem comprat a Cotlliure.  Tot plegat, extraordinari!

Així que, amb aquests pertrets, vam posar mans a la feina.  El què ens calia era, simplement:

- Taronges, una de gran per cap.  Aquesta mateixa preparació es pot fer també amb pinya natural en lloc de la taronja o bé convinant les dues fruites.

- Sucre.

- Un gotet de cointreau.

- Una pala de cremar.  Si podeu disposar-ne de dues fareu més via, mentre n'utilitzeu una, deixeu l'altra escalfant-se al foc.  Res a dir sobre altres estris per cremar el sucre, com bufadors o altres invents que no conec.

Per començar, vam posar la pala al foc perquè anés agafant temperatura mentre preparavem les taronges.

Una vegada rentades les taronges sota l'aixeta, els vam treure les puntes i les vam tallar a rodanxes.  Nosaltres en vam fer quatre de cada taronja, però això va a gustos.

Posada la primera tanda de rodanxes sobre el plat on les havíem de cremar, els vam posar un parell de culleradetes de sucre a cada una i, sobre el sucre, una culleradeta petita de cointreau.

 

A continuació, no calia sinó aplicar la pala roent perquè succeís el miracle, naturalment, amb molt de compte de no cremar-nos.  La flaire, dolça i lleugerament alcohòlica, que allò desprenia era extraordinària.

Cal dir que, amb l'escalfor, el sucre es liquava ràpidament i vessava pel voltant de la taronja, així que havíem de recollir-lo amb la punta del ganivet (i amb els dits) i tornar-lo a posar al damunt, per tornar a aplicar-hi la pala, altre cop ben calenta.  I així, fins a obtenir el meravellós color de socarrim desitjat.

També cal dir que, cada vegada que havíem de tornar la pala al foc, la netejavem abans passant-la per un paper de cuina, per evitar així que es recremessin les restes de sucre que hi quedaven.

A mesura que les rodanxes anaven quedant degudament cremades, les anavem passant a la plata de servir i, en acabar, les vam deixar reposar fins a l'hora de les postres.

A taula, ja no quedava sinó gaudir com a criatures d'aquesta autèntica llepolia.  Penseu que si us en sobren i les deixeu per l'endemà, macerant amb el seu xarop, les trobareu més bones encara, així que no n'abuseu ... si podeu.